La creació té drets a la xarxa

Sotmesa a un debat on ha primat el soroll i l'apriorisme, i no pas l'argumentació, l'anomenada llei Sinde resta pendent d'una darrera oportunitat al Senat, després que les principals formacions del Congrés protagonitzessin fa poc un matusser vodevil. Si s'aprovés, seria el primer intent seriós per donar protecció als drets de propietat intel·lectual a internet a l'Estat espanyol. Uns drets que afecten autors d'obres culturals, els empresaris que hi ha al darrere, i amb aquests tota la resta de professionals vinculats. Moltes desenes de milers de catalans que depenen dels legítims ingressos que provenen d'uns drets reconeguts internacionalment, perquè els principals perjudicats de l'actual situació no són pas les major. Un sector productiu que, des de la innovació i el talent que l'acompanyen, pot ser protagonista de la recuperació econòmica i de la creació de molts nous llocs de treball... Si l'hi deixem fer.

Tots sabem que no hi ha res més cridaner que plantejar un debat en termes de bons i dolents. La polèmica mediàtica ha estat protagonitzada entre els pretesos representants de tothom -perquè d'usuaris d'internet en som la majoria de la població i no escollim delegats enlloc- i les entitats de gestió dels drets de propietat intel·lectual. Entre una pretesa llibertat amenaçada i els suposats repressors per la via del cobrament indiscriminat. Com si tots no paguéssim per accedir a la xarxa; ¡i aquí encara més que a la resta d'Europa!

¿Tindria efectivitat aquesta norma pel que fa al majúscul trànsit de continguts descarregats sense autorització dels seus titulars? Més d'un pensa que no, i molts pensem que molt poc. Però deixant de banda la seva discutible eficàcia i garantisme jurídic, el que té de transcendent és que situaria la salvaguarda dels drets de propietat intel·lectual com un objectiu d'interès públic. I ho és.

¿Solucions? No es tracta només d'incorporar-se a nous models de negoci a internet i a la multiplicitat de pantalles que s'hi van connectant, ¡tant de bo! Si al món de la música li va tocar el rebre primer -entre altres qüestions per la facilitat de transmissió d'un arxiu musical- i ha hagut de replantejar de dalt a baix tot el negoci, la resta està fent els deures, sense excepcions, des del cinema fins als videojocs. Però sense unes regles de joc tan legítimes com les del consum cultural presencial, l'opció de consum per adquisició continuarà amenaçada per un cop de tecla de la il·lícita descàrrega gratuïta. El món editorial català, que ha apostat decididament per facilitar atractives plataformes d'adquisició d'e-books, contempla com els percentatges de descàrregues il·legals s'han disparat exponencialment

I No parlem més de pirateria, si us plau. El romanticisme d'aquest terme ha fet banal i simpàtic tot el que hi ha al darrere; barrejant les descàrregues il·lícites que fa algú des de casa amb el fet de fer negoci il·legal oferint o facilitant l'accés a continguts dels quals no es tenen drets d'explotació. Les accions sancionadores previstes anirien adreçades només contra els segons. A França, la Gran Bretanya i al bressol d'internet, els Estats Units, les actuacions legals, però, van directament contra l'usuari. La diferència no és pas menor, i marca un escenari al qual més valdria no haver d'arribar. Cometríem un gravíssim error si pretenguéssim solucionar qualsevol problemàtica d'ampli abast ciutadà només per la sanció en cas d'incompliment de la norma. Cal educació i cal formació. Educar en el coneixement crític de tot el que els arriba als infants i joves per la pantalla global que ha esdevingut el seu entorn. Educar a valorar i estimar les creacions culturals que, per primer cop a la història, són accessibles amb un sol gest dactilar. I aquí, a més de l'indispensable paper familiar, l'escola és clau, amb la preparació del professorat present i futur per al repte. El nou Govern té a les mans dues lleis, aprovades en el darrer any i mig, que ho contemplen i que ara cal reglamentar: educació i cinema.

És imprescindible que la circulació i difusió de continguts culturals per la xarxa sigui sostenible econòmicament; per als seus consumidors -que som totes i tots-, que tindran uns preus ajustats, i per als seus creadors i empresaris, que tindran unes línies de negoci sostenibles. Per això es fa urgent que, aprovada o no la llei Sinde, s'impulsi una actualització eficaç d'una llei de propietat intel·lectual. Des del consens entre usuaris i representants de les indústries culturals i els seus autors, sense oblidar els grans beneficiats del trànsit a internet, companyies de telefonia i buscadors d'internet

-gens casualment absents del debat- per tal de consolidar un model transparent, eficaç i objectiu de retribucions. Europa ho reclama, i el nostre país i la resta de l'Estat ho necessiten. La sentència sobre el canon digital és un element més que obliga a treballar en aquesta direcció. En benefici de tothom, perquè serà en benefici de la cultura.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Degà del Col·legi Professional

de l'Audiovisual de Catalunya.