Fariñas, un 'mahatma' crioll

La Història i la Geografia remenen les seves cartes per seleccionar i repartir els seus asos de cors. Entremesclen cartes d'amor i de pau, forjada a cops de fam i d'esperança. En vista d'això, en qualsevol moment arribaré a preguntar-me: ¿Cuba està a l'Índia? ¿Santa Clara, a Ponbandar? ¿Quan va irrompre a la vida: el 1869 o el 1962? El mateix em passa amb els noms. Com li he de dir: ¿Mohandas Fariñas o Guillermo Gandhi? Només és un lapsus mentis. L'única cosa que em cal és desenterrar la memòria perquè de seguida brotin els meus records personals, i vegi la imatge magra del premi Sakhàrov del 2010.

A Guillermo Fariñas el vaig conèixer quan era gairebé un desconegut. Abans n'havia sentit parlar. Va ser quan a mitjans dels anys 90 va protagonitzar una acció cívica davant de l'Hospital Pediàtric Pedro Borrás, a l'Havana, on treballava com a psicòleg.

Amb aquella protesta denunciava la corrupció en un centre mèdic. Res més. És veritat que era una actitud valenta en un país on discrepar significava amputar-se el futur, i la llibertat. Però la seva motivació encara no transcendia a una injustícia laboral gairebé domèstica. Encara l'arbre frondós era una llavor mínima. Ni tan sols es tractava d'una promesa, d'un bon auguri.

De manera que Guillermo Fariñas era un nom i un cognom més a les meves quartilles de periodista independent, en aquell món proscrit i noticiós, contemporani i cubà; és a dir, gairebé clandestí.

Després, la seva imatge es va escapar del paper i de la tinta, i es va tornar pell i sang. I es va endinsar als meus ulls com un ésser de carn i somni. En un ésser híbrid de dues races, però sobretot de la més important: la de l'ànima, en la qual conviuen la seva fam de justícia -gairebé amb gust de ràbia- amb una tendresa immensa i útil.

Però llavors no sospitava ni de lluny la grandesa d'esperit d'aquell mulat d'ulls enormes, que mirava al futur sense demanar permís. Tampoc m'imaginava que molt aviat l'anomenaria El Coco, com l'anomenava la família, com li diem els amics; i, molt menys, que 13 anys després la seva última vaga de fam estaria vinculada al meu primer dia de llibertat.

Recordo bé per què ens vam conèixer. Era l'estiu de 1997 quan un grup de militants del Partit Pro Drets Humans, afiliat a la Fundació Andrei Sakhàrov, va iniciar un dejuni cívic a Santa Clara, a 300 quilòmetres a l'est de l'Havana, per donar suport a la seva líder Daula Carpio Mata, a qui la policia política havia citat per interrogar-la.

El dejuni es va realitzar en una casa particular. Al cap de pocs dies, agents de la seguretat de l'Estat van irrompre a la vivenda i van arrestar els dejunadors. Fariñas, que ja tenia molt prestigi, va servir com a mediador entre les autoritats i els dissidents.

Semblava que tot s'havia solucionat després de 105 dies de dejuni. L'única condició del Govern era que comencessin a menjar i que ingressessin a l'hospital Arnaldo Milián. Només llavors se'ls alliberaria sense judici.

El Coco i els dejunadors ho van considerar un bon tracte, ja que el Govern havia accedit a la seva demanda que els excarceressin, i ho van acceptar. La capacitat de Guillermo Fariñas com a negociador va fer augmentar el seu prestigi.

Però el Govern va trencar el pacte. A Daula i als altres els van alimentar a la força i a través del nas, amb alimentació líquida i ardorosa. Van sentir un volcà a l'estómac. Després els van arrestar i els van enviar a la presó. Aquesta traïció de les autoritats va radicalitzar encara més l'actitud del Coco Fariñas.

En aquella època jo treballava a Cuba Press, una agència tan petita com prohibida, i se'm va encomanar informar dia a dia sobre la situació dels Dejunadors de Santa Clara, com ben aviat se'ls va anomenar. La meva comunicació amb Fariñas era cada vegada més freqüent, fins que ens vam conèixer personalment, i el seu nom va deixar de ser per a mi de tinta i de paper, i es va tornar sang viva i pell d'un coratjós.

Per això, el juliol del 2010, quan era a la presó i poques hores abans que m'excarceressin, vaig aprofitar una oportunitat i vaig telefonar al Coco. Ens vam acomiadar com germans. Jo aniria a Espanya. Ell es quedaria a Cuba per seguir la lluita, pacífica i generosa, vencent les pròpies pors per amor a la llibertat, tal com actuen els herois.

Bertolt Brecht, en la seva obra Galileo, va escriure que Andrea Sarti, deixeble de l'heretge penedit, repudia el seu mestre amb aquestes paraules: «Desgraciada la terra que no té herois». I Galileo respon: «No. Desgraciada la terra que necessita herois».

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

La dissidència cubana s'ha merescut tres vegades el premi Sakhàrov, i no han faltat propostes per al Nobel de la pau. Potser un 10 de desembre, llunyà o no, a Oslo seran aplaudits Oswaldo Payá, Las Damas de Blanco i Guillermo Fariñas.

Com que no sóc profeta no goso assegurar-ho. Només sé que la Història, la Geografia i els noms remenen les seves cartes, i reparteixen els seus asos de cor. Periodista.