La sida en temps de crisi

Avui, com d'altres 1 de desembre, molts fem un esforç per reforçar i visualitzar els missatges de prevenció de la infecció pel VIH i de solidaritat vers tots els afectats per aquest virus i els seus efectes biològics, psicològics i socials. Però el Dia Mundial de la Sida és -o hauria de ser- també una oportunitat per fer autocrítica i amb visió de futur identificar les prioritats que a curt i mig termini cal posar a les agendes polítiques i tècniques.

L'informe 2010 d'Onusida explica que durant els darrers 10 anys s'ha produït una reducció global del 20% en el nombre de noves infeccions. La pandèmia, però, ni és homogènia ni estable, i si bé en alguns països n'ha disminuit la incidència, en d'altres -especialment d'Europa de l'est- ha augmentat dramàticament. Per altra banda, estem acostumats a pensar que l'Àfrica continua tenint la pitjor situació, però malgrat que globalment és veritat, hem de recordar que tant a Europa com als Estats Units hi ha col·lectius que

SEnDcom el dels homes que tenen relacions sexuals amb homes (HSH), i poblacions socialment desfavorides, com els immigrantsSEnD tenen prevalences de VIH tan elevades com algun dels països africans més afectats. Catalunya no n'és una excepció; i el 2009, el 43% i el 36 % dels nous diagnòstics eren respectivament HSH i immigrants, els quals majoritàriament s'infecten a casa nostra; queda clar, doncs, que per a la transmissió del virus les xarxes i l'entorn social són tan importants com les conductes individuals. A més, sabem que la meitat dels pacients amb VIH es diagnostiquen tard, quan ja fa temps que haurien d'estar en tractament antiretroviral.

És important, doncs, en primer lloc acceptar que la sida continua sent un problema de salut pública rellevant; i en segon, creure's -com recorda l'informe d'Onusida- que les intervencions preventives que tenen en compte no sols aspectes biomèdics i conductuals, sinó també estructurals, poden revertir la propagació de l'epidèmia. Però evidentment ni el coneixement, ni la voluntat política serveixen de res si no es reflecteixen als presupostos.

A l'Estat espanyol, on ja ens gastem mes de 700 milions d'euros anuals en tractaments antiretrovirals (ARV), la despesa en aquests fàrmacs seguirà augmentant, ja que el diagnòstic de la infecció i els criteris clínics de tractament s'avancen, la supervivència dels malalts augmenta i continuaran apareixent nous fàrmacs i combinacions més efectives. Malauradament, els recursos destinats a la prevenció queden molt lluny d'aquesta xifra. S'haurà de continuar assegurant la provisió de tractaments, però fer-ho no ha de ser incompatible amb entendre que la prevenció del VIH no sols és una obligació de les administracions, sinó també una mesura cost-efectiva per reduir la despesa mèdica a mitjà i llarg termini.

A nivell internacional, iniciatives governamentals i privades com les del Fons Global de les Nacions Unides, el Programa Presidencial dels EUA o la Fundació Bill Gates han aconseguit quelcom que fa 15 anys molt pocs creien possible: generar milions de dòlars per assegurar l'accés als ARV a més de cinc milions de pacients de països amb pocs recursos. Però ara no només cal assegurar el manteniment del tractament per a aquests pacients, sinó també per als gairebé 10 milions més que els requereixen i per als més de 2 milions que s'infecten cada any; s'estima que l'any 2010 es necessitaven 10.000 milions de dòlars més dels 16.000 aconseguits el 2009 per a serveis relacionats amb el VIH. Si a més tenim en compte que a causa de l'actual crisi econòmica diversos països occidentals ja han anunciat una reducció en les seves aportacions, s'entén que cada vegada hi hagi més veus alertant sobre la sostenibilitat de l'actual model de finançament.

Localment, caldrà analitzar els factors culturals i socials que dificulten l'adquisició de mesures de prevenció pel VIH i d'altres infeccions de transmissió sexual, i buscar fórmules per augmentar la participació de serveis comunitaris i d'atenció primària en la prevenció i assistència d'aquestes infeccions. A nivell global, és important augmentar la transversalitat de les ajudes al VIH. A Amèrica central he vist clíniques de VIH amb sofàs, aire condicionat i TV, mentre a pocs metres les consultes per a altres malalties, com la tuberculosi, no tenien ni lliteres per atendre els malalts. L'accés als ARV en alguns països ha estat i és una emergència humanitària i la resposta internacional ha demostrat que si hi ha voluntat política es mobilitzen els recursos. Però és evident que aquests mai seran suficients si no hi ha un clar compromís per a un desenvolupament global més equitatiu que asseguri l'accés de les poblacions més desfavorides a serveis educatius i sanitaris integrals i de qualitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per als polítics, les inversions a llarg termini sempre són les menys fàcils; fer-ho en temps de crisi encara ho dificulta més. La recessió pot ser-ne una raó, però malauradament també una excusa. El repte continua sobre la taula.

Fundació Sida i Societat.