Autarquia i monedes

La crisi del 1929 va portar a l'autarquia, les barreres regulatòries al comerç i la utilització de la moneda com a arma defensiva dels estats amb la conseqüència d'un agreujament de la crisi a partir del 1932. És dit i repetit que ara la crisi serà menys profunda i menys llarga per la globalització. Les darreres accions d'alguns governs posen en qüestió aquesta afirmació.

La Xina basa la seva economia en l'exportació i coherentment impedeix la revalorització de la seva moneda, sense permetre que floti lliurament al mercat. Els EUA es plantegen -però serà difícil- evitar la inundació dels seus mercats amb productes xinesos imposant aranzels a la importació. Han injectat liquiditat als seus mercats amb una aportació de la Reserva Federal de 600.000 milions de dòlars, que devaluarà el dòlar i permetrà una política més expansiva d'inversió pública amb conseqüències positives per a la seva activitat econòmica. La UE, amb una política rígida de contenció del dèficit, manté l'euro apreciat, amb uns efectes negatius sobre l'economia que creix per sota de l'1%.

La massa de diners en circulació, el risc de devaluació progressiva del dòlar i el baix creixement a Europa dirigirà les inversions als països emergents amb creixements alts. La conseqüència sobre aquestes economies serà una revalorització de les seves monedes, i per tant una pèrdua de competitivitat. Això els portarà o bé a impedir aquesta inversió externa gravant-la amb impostos, ja ho han fet Tailàndia i el Brasil, o a acceptar un rescalfament indesitjable als seus mercats.

La solució seria acceptar que el consum intern als països emergents, començant per la Xina, ha d'augmentar i les exportacions reduir-se sense necessàriament canviar el ritme intens de creixement de les seves economies. Això portaria a incrementar els salaris i, per tant, el nivell de vida dels ciutadans d'aquests països, que podrien consumir més. En conseqüència, les seves economies perdrien competitivitat i exportarien menys perquè els seus productes s'encariran a l'augmentar els costos de mà d'obra i de la resta dels productes interns, de les matèries primeres a l'energia.

Però la Xina, amb un capitalisme d'Estat fort i una voluntat d'augmentar en influència política, econòmica i militar al món, no és probable que vulgui seguir aquesta estratègia. Per dur-la a terme es necessiten reformes estructurals que necessiten temps però, sobretot, voluntat política. La pèrdua d'ocupació que es pot experimentar en un primer moment en empreses exportadores -que poden perdre part de les vendes per reducció de la seva competitivitat- pot ser la causa de greus problemes socials en un país on la meitat de la població gaudeix d'un règim capitalista i l'altra meitat viu encara en una economia planificada i endarrerida en la qual els que n'han sortit no hi volen tornar. Les solucions són a llarg termini i s'han de pactar al nivell del G-20, l'FMI i l'OCDE per reajustar una situació que alimentant-se sobre si mateixa ha generat una tensió que s'ha d'alliberar.

En el fons hi ha un seriós problema de competitivitat de les economies occidentals, especialment l'europea, perquè els seus ciutadans gaudeixen de rendes per sobre de la seva contribució a la creació de riquesa, al contrari del que passa als països emergents. El reequilibri d'aquesta situació portarà a una devaluació efectiva de l'euro -serem més pobres- i a una revaluació de les monedes dels països emergents, especialment la Xina, amb un efecte negatiu sobre les seves exportacions, perquè és cert que l'eficiència de les seves economies els ha enriquit i les reserves que l'Estat ha acumulat han de portar a millorar el nivell de la seva població, i no a sustentar bàsicament, com fins ara, la força econòmica del seu govern, que controla gran part del deute d'occident, que compra amb el seu superàvit comercial.

L'efecte d'aquest retard en el reequilibri de les economies d'Occident i dels països emergents és la raó dels problemes actuals, però com ja es va demostrar en el passat, la solució no està a voler mantenir la situació inicial sinó a permetre un reequilibri progressiu de la riquesa, basat en la competitivitat relativa de les economies dels països en conflicte: emergents i desenvolupats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest ajust de l'economia mundial és inevitable però cal que els òrgans reguladors internacionals el facilitin perquè res seria pitjor que un tancament dels mercats occidentals als països emergents i que aquests, en resposta, venguessin el deute occidental que acumulen i aquest entrés en una dinàmica de devaluació de conseqüències imprevisibles. Aquest és un joc de suma zero. Podem entrar en una dinàmica de benefici o alternativament de perjudici per a tots. Perquè el cercle sigui virtuós i no viciós cal arribar a fer que les mesures es pactin i els sacrificis es reparteixin, la posició contrària no porta a la millora global, com ja es va demostrar fa 80 anys.

Enginyer.