Sida, preservatiu i moral catòlica

Qui no coneix una mica la història segurament deu pensar que a l'Església catòlica les normes són inamovibles. Però res més lluny de la realitat. Al segle XIII, butlles del papa Innocenci IV i al XVI les del papa Lleó X afirmaven «ser voluntat de l'Esperit cremar els heretges», i Galileu va ser censurat per evitar que la raó científica es pogués constituir al marge del magisteri. Més recentment, se seguia afirmant que l'Església «és una societat de desiguals», que «la divisió de classes en la societat és conforme a la voluntat divina», que «la llibertat religiosa era com qui diu un deliri», que «el matrimoni era un contracte entre un home i una dona per procrear».

El concili Vaticà II (cim del magisteri eclesial) va modificar aquestes perspectives. Va afirmar que era llei fonamental la igualtat de tots els membres dins de l'Església, que era fonamental el dret a la llibertat religiosa i comprendre el matrimoni com una comunitat de vida i amor, i que tenia raó de ser tot i que faltés la descendència.

Dues coses apareixen aquí molt clares: el matrimoni amb el seu àmbit d'intimitat sexual no es justifica ni s'ordena a la procreació i la seva raó fundadora és l'amor -que pot ser fecund o no- i es manifesta en les expressions joioses del plaer. El plaer, component i conseqüència de l'amor, és tan legítim com l'amor mateix. Es descarta la necessitat de justificar-lo com a subordinat a la procreació; és bo, legítim i sant com ho és l'amor.

El problema es planteja quan, en l'exercici d'aquesta intimitat, es pretén establir com a norma única dominant el respecte a l'estructura biològica de l'acte sexual, que s'hauria de desenvolupar sense interposició o alteració de cap mena. Tal norma respondria a una visió fisicista de la sexualitat humana, reduïda al quadro natural-instintiu d'una sexualitat animal, esgotada -suposadament- únicament en procreació: «Natural», deia Ulpià, «és el que la naturalesa va ensenyar a tots els animals».

Però aquest aforisme falseja el significat natural de la sexualitat humana. La persona no és mer cos ni pur instint ni s'aparella, a la manera dels animals, només per procrear. La persona té la responsabilitat de discernir, i en una situació de conflicte de valors escollir els que en consciència consideri més importants.

Aquesta és la moral tradicional, que van ensenyar diversos episcopats quan va sorgir el conflicte de l'encíclica Humanae Vitae de Pau VI: «A aquest respecte, recordarem simplement l'ensenyament constant de la moral: quan s'està en una alternativa de deures, en la qual qualsevol que sigui la determinació presa, no es pot evitar un mal, la saviesa tradicional preveu buscar davant de Déu quin és, en tal conjuntura, el principal deure» (La Croix, 10 i 11 novembre 1968).

Un plantejament idèntic s'ha d'aplicar a la sida. «¿Què diu el moralista cristià quan li sorgeix el dilema: condó o sida?» -es pregunta a les pàgines de Nova Utopia-. «Aquí ens trobem davant un cas típic, en el qual el Papa actual [Joan Pau II, al publicar-se el llibre] pensa d'una manera diferent de la majoria dels teòlegs i dels laics que pensen críticament. Imaginin-se dos casos: en el primer, un home casat sap que està infectat de sida. De cap manera pot exposar la seva dona al perill de contagi».

«En aquesta situació -segueix- seria irresponsable engendrar una nova vida, que amb tota probabilitat, estaria també infectada. Usant el preservatiu pot evitar els dos perills. Sense preservatiu seria l'acte matrimonial amb la seva dona sens dubte un pecat contra el cinquè manament. En l'altre cas: un home té contactes sexuals fora del matrimoni, encara que sap que està infectat de sida. Si ho fa amb preservatiu comet sens dubte un pecat contra el sisè manament. Si ho fa sense, peca a més contra el cinquè manament».

Hi ha hagut papes (Alexandre VII i Innocenci XI) que van declarar com a pecat greu l'ús del matrimoni fet només per plaer i fins i tot un petó que es dóna només per plaer.

Sobre això Häring comenta: «La història i la pròpia experiència ens ensenyen més que sobradament que tots nosaltres, sense excloure'n els papes, sovint podem errar i asseverar bajanades amb una serietat sorprenent. L'Església guanyaria molt, si tots nos-altres -en tots els plans- volguéssim aprendre de tot això».

És un fet comú que l'Evangeli amb prou feines té orientacions o normes de caràcter sexual. Un buit que seria compensat històricament amb el recurs al model cultural dominant. És el que van fer els sants pares, entre ells sant Agustí i sant Tomàs.

L'enfocament del Vaticà II ha de marcar el pensament i l'obra dels cristians: «És propi de tot el poble de Déu, però principalment dels pastors i dels teòlegs, auscultar, discernir i interpretar, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, les múltiples veus del nostre temps i valorar-les en vista

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

de la paraula divina, amb l'objectiu que la veritat revelada pugui ser més ben percebuda, més ben entesa i expressada de forma més adequada».

Sacerdot i teòleg.