La biodiversitat mundial, en joc

Dilluns que ve s'inaugura la cimera de Nagoya sobre la biodiversitat i els governs del món s'han de plantejar una qüestió important. ¿Com serà recordada? ¿Com una altra promesa incomplerta, com ho va ser la de Copenhaguen, o com un punt d'inflexió, quan el món va començar realment a canviar d'orientació?

La pèrdua de la biodiversitat, i la consegüent disminució de la capacitat que té la naturalesa de proveir-nos de serveis com aigua neta, aire fresc, regulació climàtica i sòls sans, és un problema al qual encara es presta molt poca atenció. Les xifres espanten: el nombre d'espècies de vertebrats va disminuir en gairebé un terç entre el 1970 i el 2006, i dels últims informes de l'ONU es desprèn que gairebé un quart de totes les espècies vegetals estan amenaçades d'extinció.

Fa una dècada, 192 països van arribar a un compromís per frenar la pèrdua de la biodiversitat al món abans del 2010. Aquest compromís no s'ha fet realitat, i el problema continua sent un punt cec col·lectiu en la consciència mundial. Abans que res, a Nagoya s'ha de garantir que el món finalment reconegui la importància de la qüestió, i s'han d'establir les bases d'una futura acció real.

Fa una dècada, Europa es va fixar un objectiu fins i tot més ferm, amb el compromís ambiciós d'aturar completament la pèrdua de la biodiversitat. El nostre objectiu tampoc es va fer realitat, però n'hem après molt pel camí.

Aquesta és l'experiència que portarem a la negociació a Nagoya, perquè s'han fet molts progressos: prop del 18% del territori de la Unió Europea està cobert ara per la nostra xarxa Natura 2000 de zones de protecció de la naturalesa, que continua creixent. La nostra legislació mediambiental és de les més fortes, i protegim la biodiversitat amb normes molt rigoroses en matèria d'aigua, aire, sòl i mars.

A mesura que s'acosta la conferència, gairebé totes les parts estan d'acord en el que s'ha d'aconseguir. L'èxit dependrà de tres factors.

En primer lloc, per descomptat, un objectiu que el món realment necessita. Tots sabem que els índexs de pèrdua de la biodiversitat són insostenibles: la lògica ens dicta que hem d'aspirar a aturar aquesta pèrdua. Però no n'hi haurà prou amb un objectiu global ambiciós; també necessitem un pla estratègic creïble sobre la manera d'aconseguir-lo.

En aquest punt, la UE intenta predicar amb l'exemple. Al fixar-se una meta en matèria de biodiversitat per al 2020, la Unió Europea intensifica la seva acció per preservar la biodiversitat i garantir el seu ús sostenible. Ara no només estem compromesos amb aturar la pèrdua de la biodiversitat a la UE, sinó també amb restaurar els ecosistemes on sigui possible.

En segon lloc, la biodiversitat es beneficiarà d'un règim internacional efectiu que asseguri l'accés equitatiu als beneficis dels recursos genètics. Un acord d'aquesta envergadura només serà efectiu si ofereix claredat, transparència i seguretat jurídica per a totes les parts, tant les que proporcionen com les que utilitzen recursos genètics i altra informació. Si es troba una solució justa que generi més finançament per conservar la biodiversitat i fer-la servir de manera sostenible, i que al mateix temps ofereixi als investigadors a tor el món la seguretat que necessiten per prosseguir el seu treball que, en definitiva, beneficiarà tots els pobles.

I en tercer lloc, totes les parts han d'arribar amb un plantejament realista i constructiu. Hem de mirar al futur sabent que disposarem de suficients recursos científics, humans i financers per aplicar els compromisos que s'aconsegueixin.

També en aquest terreny fem el que podem. Els fons que la UE destina a la biodiversitat al món són molt considerables: entre el 2002 i el 2008 vam proporcionar cada any més de 1.000 milions de dòlars. Els estats membres de la UE acaben de fer una contribució significativa al Fons Mundial per al Medi Ambient.

Espero que Nagoya tingui èxit en aquests tres vessants, i puc garantir que la UE farà tot el que pugui per afavorir-lo.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No oblidem el context. És clar que els ecosistemes, que ens són vitals, estan disminuint. La nostra tasca consisteix a augmentar la consciència sobre el que passarà si aquesta disminució es fa irreversible. L'estudi pionerThe Economics of Ecosystems and Biodiversity (TEEB)(Aspectes econòmics dels ecosistemes i la biodiversitat), que hem cofinançat juntament amb Alemanya i altres socis, ha demostrat la importància de posar un preu als serveis que ofereix la naturalesa. Però si aquests serveis continuen disminuint, ¿qui calcularà el cost definitiu de perdre'ls per sempre? ¿Qui voldria haver de comptar el cost d'una disminució, no només dels propis serveis, sinó també de la qualitat de vida que una vegada van comportar?

Comissari europeu de Medi Ambient.