Desallotjament d'okupes: ¿qüestió civil o penal?

El desallotjament de l'antiga seu del Banesto a la plaça de Catalunya per part dels Mossos arran dels disturbis del 29-S i les crítiques pel retard a l'hora de fer-ho han revifat la polèmica sobre la necessitat de procedir ràpidament i eficaçment en les ocupacions d'immobles. Més enllà d'aquest cas, el debat és tant sobre la procedència en si de la intervenció com sobre les diferents vies (civil o penal) que es poden utilitzar, amb conseqüències diverses.

L'origen de la discussió es remunta al Codi Penal de 1995, que va introduir el delicte d'usurpació de béns immobles. Des d'aquella data, a més de la tradicional incriminació de l'ocupació exercida amb violència o intimidació va passar a castigar-se, amb una pena de multa de tres a sis mesos, l'ocupació d'un immoble, vivenda o edifici aliens que no constitueixin residència, o la permanència en aquests edificis contra la voluntat del seu titular. Així, doncs, la consideració com a delicte d'una ocupació no violenta planteja la possibilitat que es pugui instar cautelarment el desallotjament de l'immoble en el marc de les primeres diligències del procediment penal. Enfront d'això, el jutge pot igualment considerar que no hi ha indicis suficients de responsabilitat criminal i derivar les parts a un procediment civil. En concret, pot apreciar que ens trobem amb una pertorbació de la possessió la tutela de la qual seria exigible a través del judici verbal, per tal d'obtenir finalment una sentència de desnonament que permetés als demandants recuperar la seva possessió.

¿Quina de les dues vies resulta procedent? ¿Quins criteris permeten decantar-se per una o l'altra? La qüestió revesteix especial importància, no només per la submissió al dret penal que implica la primera, sinó també per la dilació més gran del desallotjament que la via civil podria oferir, encara que el demandant veiés al final satisfetes les seves pretensions. S'ha de pensar en les possibilitats de demora d'aquesta segona via, com la negativa dels ocupants a rebre els emplaçaments o les suspensions del procediment fins a la designació d'advocat i procurador d'ofici.

EN CANVI, la via penal requereix apreciar indiciàriament la possible comissió de delicte de l'article 245.2 del Codi Penal en tots els seus elements. I és aquí on sorgeixen els problemes interpretatius, ja que no totes les ocupacions d'immobles que no són residència donen lloc al delicte, sinó que, en atenció al principi d'intervenció mínima i al caràcter fragmentari del dret penal, s'entén que només es podran castigar les pertorbacions més greus. És a dir, aquelles que per l'entitat més gran del perill que suposen per a la possessió del bé ocupat mereixin la imposició d'una pena. Concretant el grau de gravetat requerit, la jurisprudència entén que només són punibles les ocupacions en què concorre una intenció evident d'exercir els drets possessoris sobre l'immoble, amb vocació de permanència a la vivenda ocupada i privació total de l'exercici dels drets per part del seu titular. D'aquesta manera, s'exclouen majoritàriament els supòsits de finques deshabitades, ruïnoses o en mal estat, ja que s'entén que no hi ha una pertorbació pròpiament dita dels drets possessoris dels seus titulars que justifiqui la intervenció del dret penal.

En la mateixa línia, el requisit de la vocació de permanència exclou els casos d'ocupacions temporals, transitòries o ocasionals, com per exemple les entrades per dormir-hi. El jutge, en tot cas, ha d'atendre les circumstàncies del cas per determinar l'esmentada intencionalitat, no podent establir-se a priori un nombre de dies concret a partir del qual continuar a la vivenda seria delicte, encara que hi ha sentències que no consideren delicte les estades de curta durada.

Al seu torn, la intervenció penal esdevé proporcionada en els casos en què el legítim propietari ha portat a terme actes possessoris que evidencien una relació sobre l'immoble i que hi ha consciència social sobre això. És el cas dels immobles deshabitats temporalment a l'espera de comprador o de les cases de temporada. L'okupaciód'aquests immobles podria determinar, per tant, l'adopció per part del jutge penal de la mesura de desallotjament per la concurrència d'indicis suficients de criminalitat.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Igualment es descarta l'argument, freqüentment esgrimit als tribunals, de l'exercici del dret a la vivenda reconegut a l'article 47 de la Constitució, ja que és un principi programàtic dirigit als poders públics perquè arbitrin les mesures legals oportunes però que no atorga un dret a ocupar els immobles de tercers.

En vista d'aquesta regulació, es planteja la necessitat d'unir una eficàcia més gran en la protecció dels drets implicats i el respecte degut al principi d'intervenció mínima del dret penal. Serà només l'adequada delimitació i concreció dels elements de tipus penal per part de la jurisprudència allò que permetrà oferir més seguretat jurídica quan es produeixen aquestes ocupacions d'immobles, i amb això la via més adequada aplicable a un eventual desallotjament. Advocat. Responsable del departament de Dret Penal de Pricewaterhouse.