anàlisi
El nomadisme, un mapa de la memòria col·lectiva
Per començar, el nomadisme és una raresa incòmoda en les societats europees, construïdes dins del marc de referència del sedentarisme i la urbanització intensiva. Perquè el nomadisme és una forma de vida sense fronteres, però no és un viatge cap enlloc, sinó més aviat un camí traçat al mapa de la memòria col·lectiva de les comunitats gitanes aferrades a una economia de subsistència. És a dir, les famílies nòmades que procedeixen de Bulgària, de Romania i d'altres països de l'Europa central i oriental encaminen els seus passos cap a destins que atresoren algun tipus de recursos suficients per instal·lar-s'hi.
Seria pura ceguesa negar que en aquestes onades migratòries de comunitats nòmades que han substituït el carro per la caravana no tenen cabuda els que estan disposats a sobreviure al marge de la llei. Però no té cap mena de sentit considerar els rom com els exportadors organitzats d'una forma de petita delinqüència a gran escala. Les gens du voyage, una expressió inclosa en dos decrets aprovats pel Govern de França el 1972, són en gran mesura el testimoni gairebé sempre silent d'una trista tradició europea: el menyspreu per aquells que viuen de manera diferent de la de la majoria, amanit de vegades amb persecucions, pogroms i exclusions de tota classe.
Com passa amb altres minories, l'exclusió social se sustenta en bona mesura en la difusió i consolidació d'estereotips en què es barregen una gran varietat de prejudicis amb alguna idea romàntica forjada per la cultura majoritària. El pes dels estereotips ha estat determinant per comprendre les dificultats d'encaix de l'orbe gitano en l'univers paio i viceversa. Es tracta d'una desconfiança atàvica, perfectament compatible amb marcs de convivència consolidats, com es donen per exemple a Barcelona al Raval, Gràcia i Hostafrancs-Sants. I en més mesura encara a ciutats com Jerez de la Frontera. A tots els llocs en què es registra aquesta doble realitat hi ha en marxa un procés de ràpida adaptació a l'entorn de la cultura gitana; és a dir, les expressions de la cosa genuïnament gitana queden circumscrites a la vida privada o a manifestacions públiques pautades.
Aquest procés és moltíssim més lent i complicat als països que acaben d'arribar a la Unió Europea. Més enllà de tots els casos que es vulguin posar com a il·lustratius d'una realitat canviant, el cert és que les comunitats gitanes dels països de l'Est viuen un procés de marginació constant. No per casualitat els expulsats de França són en la seva gran majoria ciutadans de Romania i de Bulgària, on les exigències posades per la Unió Europea per corregir la situació s'han complert de manera més simbòlica que real.
Esperar que la història transcorregués de manera molt diferent era tan desitjable com utòpic. Només cal recordar que els gitanos instal·lats en països ocupats pels nazis van ser víctimes de l'Holocaust als camps d'extermini, mig milió van ser assassinats i perviu en la comunitat el record de la matança. Però, a diferència del que va passar amb la comunitat jueva martiritzada, la tragèdia dels gitanos va caure en l'oblit i els rom van tornar a l'estat de postració prebèl·lic a un costat i altre del teló d'acer.
En la pràctica, els governs van optar per una via en el fons profundament discriminatòria: induir l'assimilació i renunciar a qualsevol altra forma de convivència. Només fa falta viatjar a algun dels països d'origen de les famílies nòmades que ara expulsa el Govern de França per comprovar que el resultat ha estat desastrós.
