Ignomínia històrica del Constitucional

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya és una ignomínia històrica contra Catalunya i contra Espanya, en el sentit dels efectes devastadors que pretén infligir en el present i el futur de la nostra societat i la nostra història. Però aquesta sentència és també una ignomínia històrica en el sentit de menyspreu i ignorància de la història col·lectiva que va portar a la Constitució i un escarni a la política prudent que, en aquell període, van desplegar el reiJoan Carles i el president del GovernAdolfo Suárez per crear una democràcia en la qual cabessin tots els espanyols i totes les cultures i nacions d'Espanya.

En el primer sentit d'ignomínia històrica, la sentència mutila severament els drets polítics, econòmics i lingüístics de Catalunya reconeguts a l'Estatut, i trenca el model de convivència política entre Catalunya i Espanya que els ciutadans de Catalunya hem respectat malgrat molts greuges. Però, a més a més, la sentència impedeix qualsevol progrés polític i tanca Espanya a la gàbia d'unes ideologies retrògrades inspirades en els principis de l'Estat jacobí de principis del segle XIX, en lloc d'obrir-la a la mentalitat moderna que necessita.

Si A la Unió Europea arriben a predominar els estats jacobins, no passarà de ser un ens polític incomplet i miserable, pendent només dels poders nacionals i sense cap pes polític, econòmic i cultural al món. Si la societat global acaba dominada per aquest tipus d'estats que imposen sobre els altres el seu pensament i la seva cultura única, mal arribarà una convivència entre els diferents pobles. La mentalitat del Tribunal Constitucional i de les forces polítiques a les quals serveix s'oposa a les tendències intel·lectuals i morals del món contemporani civilitzat, que avancen cap al diàleg, la comprensió de l'alteritat i el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística. Crec que l'obcecació i la imprudència del Tribunal Constitucional quedaran més clares en els arguments següents.

La ignomínia

del Tribunal Constitucional al no reconèixer i ignorar el valor dels fets històrics de la transició política no per ser més subtil és menys greu. La sentència i els seus arguments, al no admetre que Catalunya és una nació, redueixen la Generalitat a un ens creat per l'ordenament constitucional, sense cap fonament polític.

És en aquest punt on la sentència ignora o menysprea la política que el reiJoan Carlesi el presidentSuárez van portar a terme al admetre el valor històric del Govern de Catalunya. Crec que és important recordar aquesta història: el pas de la dictadura a la democràcia, en forma de transició i no de ruptura, no va ser fàcil. El generalFranco, en les seves lleis de successió, ho havia deixat tot «lligat i ben lligat». La prudència, el coratge i el sentit polític del Rei i del presidentSuárez, dels seus col·laboradors i de molts polítics i ciutadans van fer encarrilar la transició. Suárezva resoldre amb astúcia problemes tan importants com el reconeixement del Partit Comunista d'Espanya, per la qual cosa va ser titllat de traïdor (algun magistrat va impedir el reconeixement d'Esquerra Republicana de Catalunya abans de les eleccions al Parlament català del 1980).

El restabliment de la Generalitat de Catalunya també va implicar un enfrontament amb els odis creats pel franquisme. No obstant, es va realitzar de tal manera que implicava un reconeixement de la seva legitimitat històrica. Les negociacions d'alts representants de l'Estat amb el presidentJosepTarradellas,exiliat a França des del final de la guerra civil, es van iniciar sota l'autoritat del Rei i van prosseguir a començaments de juliol del 1977, a Madrid, amb el presidentAdolfo Suárezi el ministreRodolfo Martín Villa.

El fet queTarradellastornés a Catalunya com a president de la Generalitat provisional significava el reconeixement de la legitimitat històrica de la Generalitat. Així ho van entendre els catalans i els espanyols, i aquest reconeixement va suposar un gran pas en la governabilitat d'Espanya, tal com ha ressaltat amb altres paraules en un article recent un altre testimoni històric,Carles Sentís.

Aquest acord important, juntament amb molts altres, que naturalment no es van recollir en el text constitucional, constitueix el que s'ha anomenat el pacte constitucional, que va fer possible la Carta Magna. Aquest pacte s'ha trencat amb la presentació del recurs contra l'Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Crec que aquest tribunal no podia fer més mal servei a la monarquia, a la democràcia, a Espanya i a Catalunya. Els que vam lluitar per la històrica transició monàrquica perquè implicava el reconeixement de la Generalitat, i que ens vam esforçar per fomentar unes bones relacions entre Catalunya i Espanya ens sentim defraudats.

Actualment, la història està oberta i no deixarem de mantenir les nostres fidelitats ni d'esforçar-nos perquè els nostres somnis es facin realitat. Professor emèrit d'Esade (URL).