Incredulitat respecte a les denúncies d'atemptats contra la naturalesa
El llop i el canvi climàtic
Ja que els governants no donen respostes adequades, la societat s'ha de mobilitzar i reclamar-les
El llop i el canvi climàtic_MEDIA_3 /
Gairebé tothom coneix el conte d'En Pere i el llop. L'entremaliat pastoret, després d'haver enganyat el poble sobre l'arribada d'un llop que no apareixia mai, va acabar pagant la seva insensatesa amb la destrossa del seu ramat quan, després de tantes falses alarmes, el llop realment va arribar. El canvi climàtic desperta la mateixa incredulitat en multitud de persones que, degudament pasturades pels interessos de les grans indústries contaminadores, s'acaben creient que es tracta d'una faula ordida per uns quants ecologistes esverats que estan situats al marge del sistema, entossudits a difondre missatges catastrofistes, sense cap base
científica.
No obstant, la realitat comença a presentar símptomes alarmants. Les anomenades catàstrofes naturals es repeteixen cada vegada amb més assiduïtat, i les persones afectades comencen a pensar, i així ho expressen, que potser és la conseqüència del canvi climàtic, tan pregonat per uns i negat per uns altres. El fenomen es mereix una seriosa reflexió i no pot ser despatxat desdenyosament amb una desqualificació dels que criden l'atenció sobre els perills del present i el futur.
DES QUE es va firmar el Protocol de Kyoto, les polítiques per corregir aquest rumb estan perfectament dissenyades. És cert que algunes s'han posat en marxa, però és evident que els grans països industrialitzats o emergents es resisteixen a reduir el seu potencial contaminador. La cimera climàtica de Copenhaguen de finals del 2009 va fracassar. El debat va ser aclaridor, però els acords per evitar els impactes climàtics, inexistents. Alguns països, entre els quals Bolívia ha tingut un paper rellevant, van decidir convocar una Conferència Mundial dels Pobles sobre canvi Climàtic i Drets de la Mare Terra. Es va celebrar a Cochabamba, entre els dies 19 i 23 d'abril. La seva finalitat era obrir nombroses taules de debat de caràcter temàtic per aplegar conclusions i presentar-les a la cimera climàtica que està prevista celebrar a Cancun (Mèxic), aquest desembre.
Doncs bé, gairebé ni un dels grans mitjans de comunicació es va fer ressò del debat. Només va transcendir un passatge de mig minut del llarg discurs pronunciat pel president Evo Morales a l'estadi de la localitat davant una multitud. La seva al·lusió, poc matisada, a les conseqüències sobre la sexualitat masculina de les aus alimentades amb hormones i com a origen de la calvície, va acaparar les úniques referències a la premsa mundial, que va muntar un pollastre, i mai més ben dit, al voltant d'aquestes paraules, mirant de ridiculitzar els ecologistes. Diversos premis Nobel i els millors especialistes en diverses matèries van participar en els debats. El silenci més absolut va planar sobre conclusions i propostes. Només interessava l'anècdota, les conclusions podrien resultar incòmodes.
Els temes que es van tractar reclamen l'atenció dels governs. Ens enfrontem a possibles migracions forçades pel canvi climàtic molt més carregades de desesperació que els moviments econòmics. Convé detenir l'atenció sobre les causes estructurals del canvi i relacionar-les amb els descobriments científics que expliquen el canvi climàtic. ¿És suficient l'actual mercat de carboni? Ens haurem de tornar a plantejar les tecnologies que el capten i el finançament dels mitjans.
La globalització ens mostra a domicili la freqüència, la diversitat i la universalitat de les catàstrofes naturals. ¿Podem seguir de braços plegats o resignats com si es tractés d'una inevitable conseqüència del desenvolupament?
Aquesta disseminació còsmica del canvi ens porta a plantejar la possibilitat que les mesures no puguin ser mai unilaterals. Ni tan sols la presa de decisions pot correspondre solament als gegants mundials. Seria il·lustratiu un referèndum a escala mundial sobre el canvi climàtic que orientés els òrgans de decisió sobre la política climàtica.
No s'ha de descartar que els atemptats contra l'harmonia de la naturalesa puguin ser objecte de persecució i càstig per part d'un futur tribunal internacionals de justícia climàtica. L'Estatut de la Cort Penal Internacional considera com a crim de guerra llançar atacs intencionats que causin danys extensos, duradors i greus al medi ambient natural. ¿Per què no castigar els atacs quan no es produeixen en el context d'un conflicte bèl·lic?
SEMBLA que fins al moment els governants no en són capaços o no volen donar respostes adequades. Correspon a la societat mobilitzar-se per demanar-ne. Només disposem de la reflexió, el debat i l'estudi profund de les causes de l'escalfament global. Hi ha sectors que ja s'han posat en marxa, però no deixen de ser minoritaris. Per aquest motiu, no hem d'afluixar en la nostra insistència, malgrat que els resultats no siguin tangibles. Com ens recorda James Hansen, no m'agradaria que en un futur inquietant els nostres néts poguessin dir: «L'avi entenia el que estava passant, però no ho va expressar amb prou claredat».
