Els dies vençuts
L'escriptor apòstol
Avui comença l'estiu astronòmic i la primavera se'ns ha endut Saramago. Recordo Saramago en dues ocasions molt diferents. Una va ser a la Fira del Llibre de Lisboa, sota un plugim atlàntic, dret al davant de les seves obres esperant que algun conciutadà s'aturés al seu davant i rebés la benedicció d'una frase autògrafa a les guardes d'un dels seus llibres. L'altra visió saramaguiana la vaig tenir al CCCB, davant d'una sala atapeïda de suposats lectors i molta més gent que seguia les seves paraules per un circuit de televisió. En el món de la literatura hi ha de tot. Hi ha escriptors tancats en si mateixos, d'aquests de la identitat dels quals gairebé arribem a dubtar. Escriptors dolguts que només parlen de les seves coses com si fossin més importants que les coses dels seus lectors. I escriptors que comuniquen una cosa semblant a la bondat i a l'esperança. De tots aquests escriptors, potser Saramago era dels últims. Perquè els seus lectors no es limitaven a llegir-lo i a rellegir-lo, sinó que recorrien a ell amb la latria deguda als apòstols. Si Saramago s'hagués deixat portar algun dia per la vanitat d'emular la frase evangèlica «Vine i segueix-me», probablement s'hauria trobat amb una processó de fidels que realment el seguien. La literatura proporciona imaginació, solucions, clarividència, bellesa i emocions. Però a vegades la literatura també dóna consol. I això és el que dóna en les seves obres
Saramago.
Parlo de les obres de Saramago en present i, no obstant, d'ara endavant haurem de parlar de Saramago en passat. Ara arriba el moment de la dissociació entre obra i autor. Qui busqui consol, se l'haurà de guanyar. Perquè la lectura sempre requereix un esforç més gran que la simple admiració per la paraula dita. Quan un gran escriptor mor, els titulars no es corresponen amb la realitat. No en va si parlem d'un gran escriptor és que una gran part de la seva obra ja està escrita i, en conseqüència, es pot consultar i degustar tantes vegades com sigui necessari. La mort dels escriptors ens entristeix perquè al llarg de les lectures hem après a estimar-los i els devem l'agraïment de moltes hores en la seva companyia escrita. Però la mort d'un escriptor no és una catàstrofe universal. Contràriament, el naixement d'un gran escriptor sí que és una benedicció universal, encara que no sabem mai quan la persona es fa escriptora i habita entre nosaltres.
Saramago, per exemple, és el cas d'un escriptor lleugerament tardà. És la seva mirada i no el seu llenguatge la gran eina amb què comença a construir la seva obra. Passa del periodisme diari a una nova manera de fer entendre el món als altres. Mentre el periodisme el portava a explicar als seus lectors allò que succeïa, convertit en escriptor per a si mateix explicarà als seus lectors allò que els passa i que li passa. El món s'escriu en grans titulars, però la reflexió del món s'ha de llegir amb un murmuri. I aquí, a l'interior del nostre pensament, hi ha el murmuri de filaberquí de Saramago.
Una de les gestes de Berlusconi va ser impedir que un llibre de Saramago sortís en una de les editorials que controla l'anomenat il Cavaliere. Tres comentaris del premi Nobel no li havien fet cap gràcia i, per a la vergonya del gremi i de la cultura, en va vetar la publicació. Saramago no necessita l'enemistat manifesta de Berlusconi per ser estimat. Però coses com aquestes són les que fan Saramago etern i les seves obres tan vigents. Ja és estiu. Temps de rellegir.
