Cirurgià plàstic

Antonio Tapia: «La crisi frena els augments de pit» Descobriment

Forma part de la generació d'especialistes que han situat en un lloc destacat al món la cirurgia estètica espanyola. La crisi econòmica selecciona els seus pacients.

4
Es llegeix en minuts
«La crisi frena els augments de pit» Descobriment_MEDIA_2

«La crisi frena els augments de pit» Descobriment_MEDIA_2 / FERRAN NADÉU

Antonio Tapia (Olula del Río, Almeria, 1942) coneix els dos extrems del benestar. «La meva família va emigrar a Barcelona per fam», diu sense embuts. L'atzar va voler que el seu pare treballés en un garatge barceloní on acudia un prestigiós metge dels anys 50: Pere Pons. També per atzar, Pons va conèixer el jove Tapia, en qui va descobrir un especial talent mèdic. Tant, que el va ajudar a pagar la carrera. Les mans quirúrgiques de Tapia es consideren garantia de qualitat.

–¿És una mala època per a la cirurgia estètica?

–Sempre hi ha hagut èpoques de crisi i la cirurgia estètica es manté, perquè continua havent-hi gent que estalvia durant anys per poder-se operar, i s'opera. És evident que, en general, hi ha menys demanda, i encara baixarà molt més. Els està passant als reis de la cara, als grans cirurgians de l'Argentina i Nova York: operen un 50% menys que fa un any. És moltíssim. A tot EUA, s'opera un 19% menys.

–¿I aquí?

–A Espanya el descens és d'un 30%. A mi m'afecta poc, perquè el que ha acabat amb milers d'intervencions ha sigut el tall de les línies de crèdit bancari. Això ha eliminat tots els centres que basaven la seva publicitat a operar a crèdit.

–¿Canvia el tipus de clients que reben?

–Ha desaparegut aquell personatge que arribava, s'asseia i et demanava informació de tot: des dels cabells fins a les ungles dels peus.

–¿Amb quina motivació arriben?

–Sobre això s'ha escrit moltíssim. S'ha dit que qui demana un canvi estètic és un ésser gairebé patològic, un desequilibrat que busca la bellesa inabastable, que mai està satisfet i busca més i més... Existeixen, però són una minoria.

–¿I què pretén la majoria?

–Són gent normal. Tot és més senzill. S'aixequen un matí, es miren al mirall i es diuen: «Antonio, hauries de treure't les bosses que et fan lletjos els ulls». I punt. No és que pretenguin fugir de la vellesa o de la mort: volen treure's coses que els molesta veure.

–No són persones frívoles.

–N'hi ha. Un 70% dels meus pacients són gent que sent que té un problema i decideix eliminar-lo. I després hi ha lesboges, que són un 10% més. Són persones que pretenen operar-se cada primavera, no saben de què en concret, però volen trobar-se divines. I, a més, saben més que el cirurgià. Si demanen impossibles, no les opero.

–¿La resta de metges especialistes els respecten, a vostès?

–Quan demostres la dificultat que implica l'especialitat, et respecten. Jo ja no he de demostrar res. Sóc tutor dels metges residents que estan al cinquè any de formació d'especialistes. Però fa molts anys, sí que em vaig sentir humiliat en un hospital. Se'ns diu de tot, fins i tot dins els hospitals se'ns ha menystingut.

–Vostè es va iniciar al Clínic.

–Hi vaig estudiar. Vaig començar al servei de cirurgia general, amb el professor Piulats. A tercer i quart de Medicina, amb 18 o 19 anys, operàvem hèrnies, apendicitis... de tot. És impensable ara. A urgències vaig començar amb la cirurgia de mà i de cara, perquè hi havia molts accidents laborals. I vaig contactar amb el doctor Jaume Planas, que era un dels millors cirurgians de mà d'Europa.

–¿Quina és l'operació més difícil?

–El desafiament més important, el més difícil en cirurgia estètica, és canviar un nas. Ahir vaig operar un home a qui ja havien intervingut set vegades abans d'arribar a la meva consulta. Tot un desafiament.

–¿Repetia perquè no s'agradava?

–No. Perquè les set vegades restants l'hi havien fet molt malament. A Espanya s'ha creat una nova especialitat: la d'arreglar desarreglaments de cirurgia estètica. És el més difícil.

–¿Arregla gaires destrosses?

–Moltes. Un 60% de la meva activitat actual la dedico a operar persones que han passat per cirurgians.

–¿Quina forma corporal agrada ara mateix?

–Hem passat de l'extrema primesa a remarcar més les formes, en el cos femení. Això no significa que a Europa triomfin les pròtesis de glutis. Les natges enormes queden bé a les centreamericanes, però no aquí.

–Cada cultura té el seu ideal físic.

–En part. A Miami he vist els pits i els malucs més grans de la meva vida, que és el contrari del que passa a l'Àsia. El problema per als asiàtics, que a penes s'arruguen, és que totes les faccions són molt similars: rodones, suaus... a ells els agrada europeïtzar la seva cara. A la Xina, el més sol·licitat és l'augment de nas, les pròtesis de mentó i pòmuls, i la vora ocular. Els agraden els ulls europeus.

Notícies relacionades

–¿I que és el més sol·licitat aquí?

–L'augment de pit, encara que també és la cirurgia que més ha baixat arran de la crisi. Una de les coses que més faig és remodelar l'entorn ocular masculí. Ara els homes s'operen moltíssim. Es corregeixen la parpella caiguda i les bosses dels ulls. Per això no els canvien.