Anar al contingut

El torn

Temps de vindicació feminista

JOSÉ MARía Sanz, 'Loquillo'

Vindicación Feminista va ser una de les revistes emblemàtiques que es van editar després de la mort de Franco. Era un crit de guerra feminista dins del guirigall general dels quioscos: còmics, revistes musicals, porno ibèric i publicacions que estrenaven allò de la llibertat de premsa. Vindicación Feminista va néixer d’un tàndem ferotge i format en els anys de la lluita antifranquista: Carmen Alcalde i Lidia Falcón, que, fartes que les fessin callar els grans senyors del partit, van decidir donar-se elles mateixes la veu perquè tenien molt a dir. Van reunir les més il·lustres dones del moment: Maruja Torres, Carmen Sarmiento, Inés Alberdi, Ana María Moix, Antonina Rodrigo, Magda Oranich, Núria Pompeia i Sara Presutto.

Les feministes, aquelles senyores que ens pensàvem que duien bigoti, ens feien una por atroç als nois de la meva generació. Bé, a tots, perquè ens feien sortir els colors. Eren més punkis que el mateix punk, les seves portades eren feridores ganivetades. El somni de Vindicación Feminista va durar poc. És el que passa amb els projectes que s’avancen al seu temps. Com diu Carmen Alcalde, la seva directora, Vindicación Feminista va néixer a la presó i va morir en la democràcia.

No sé si estem preparats encara, veient els aldarulls antiavortistes i el flagell de la violència masclista, però ja podem anar fent-ho, perquè dimecres, dia 28 d’abril, al Festival Internacional de Cine i Drets Humans de Donostia, s’estrena Vindicación, un documental de Susana Koska amb una banda sonora excepcional de Gabriel Sopeña i Mari Trini, que repassa aquell feminisme que ens feia tanta por.