El torn
Temps de vindicació feminista
Vindicación Feministava ser una de les revistes emblemàtiques que es van editar després de la mort deFranco. Era un crit de guerra feminista dins del guirigall general dels quioscos: còmics, revistes musicals, porno ibèric i publicacions que estrenaven allò de la llibertat de premsa.Vindicación Feministava néixer d’un tàndem ferotge i format en els anys de la lluita antifranquista:Carmen AlcaldeiLidia Falcón, que, fartes que les fessin callar els grans senyors del partit, van decidir donar-se elles mateixes la veu perquè tenien molt a dir. Van reunir les més il·lustres dones del moment:Maruja Torres, Carmen Sarmiento, Inés Alberdi, Ana María Moix, Antonina Rodrigo, Magda Oranich, Núria PompeiaiSara Presutto.
Les feministes, aquelles senyores que ens pensàvem que duien bigoti, ens feien una por atroç als nois de la meva generació. Bé, a tots, perquè ens feien sortir els colors. Eren méspunkisque el mateix punk, les seves portades eren feridores ganivetades. El somni deVindicación Feministava durar poc. És el que passa amb els projectes que s’avancen al seu temps. Com diuCarmen Alcalde, la seva directora,Vindicación Feministava néixer a la presó i va morir en la democràcia.
No sé si estem preparats encara, veient els aldarulls antiavortistes i el flagell de la violència masclista, però ja podem anar fent-ho, perquè dimecres, dia 28 d’abril, al Festival Internacional de Cine i Drets Humans de Donostia, s’estrenaVindicación,un documental deSusana Koska amb una banda sonora excepcional deGabriel SopeñaiMari Trini,que repassa aquell feminisme que ens feia tanta por.
