Article de Jorge M. Reverte: 'La fluixesa d'ETA'

Pot ser que hi hagi raons per creure, amb fonaments, que ETA es troba en la seva fase terminal. Pot ser. Però no s’han de llançar les campanes al vol abans d’hora. La història de l’organització terrorista, com la d’altres bandes dedicades a l’assassinat i el terror, obliga a analitzar amb cautela tots els símptomes. Vegem-ne els principals.

En les últimes setmanes s’han produït alguns esdeveniments que denoten que ETA es troba en un moment molt delicat. A mi em sembla que n’hi ha tres que són decisius per fer una anàlisi esperançadora. El primer, el d’un etarra que s’entrega a l’aeroport de Biarritz a la policia francesa. No tenia cap altre lloc on anar. No comptava amb cap suport, estava a les últimes. El segon, el d’un altre etarra que intenta marxar a Veneçuela armat amb un passaport que és fàcilment detectat com a sospitós per la policia portuguesa. El tercer, el tiroteig als afores de París, en què els bandits han assassinat un policia francès, cosa que significa que els tipus que ho van fer actuaven com un comando de lakale borrokamalgrat que amb la important circumstància que portaven pistoles en lloc de còctels molotov.

DesprÉS DE pensar en aquests esdeveniments, i en d’altres, com el de les detencions d’altres etarres que van acudir a buscar diners a unzulovigilat, la conclusió és que ETA ha perdut la capacitat de protegir els seus. Cada vegada que algú es veu assetjat per l’acció de la policia, tant hi fa que sigui la francesa com l’espanyola o la portuguesa, la banda és incapaç de prestar-li suport. Aquest és el pitjor dels diagnòstics, perquè la indústria del terror exigeix una certa tranquil·litat en la rereguarda per als seus membres: és inimaginable que un s’hagi de guanyar la vida mentre al mateix temps vigila els hàbits d’un regidor espanyol o d’un guàrdia civil per disparar-li un tret a la nuca.

El tercer fet és el més rellevant. Hi ha entre 6 i 10 terroristes que s’ajunten per donar un cop magistral de robatori de cotxes. Ni més ni menys que sis vehicles de segona mà però d’alta gamma. I tots 10, o els que siguin, s’atreveixen, perquè són gent de valor acreditat, a enfrontar-se a les conseqüències d’una acció arriscada. Però quan salta una alarma i la policia apareix enmig de l’escena, surten fugint, però un d’ells cau en mans de la policia. ¿I què fan els assaltants? Doncs anar a rescatar el presoner. Aleshores es desencadena un tiroteig i passa el pitjor. El pitjor per a tots. Per a un policia, la mort, que és una cosa sense reparació possible. Per a ETA, el que sempre ha intentat evitar: una situació de bel·ligerància absoluta amb la policia francesa.

En teoria, i a la pràctica, les forces de l’ordre franceses fa molts anys que col·laboren en la liquidació dels terroristes. Però això afegeix un element que no és gens banal: s’han atrevit a disparar en una acció oberta contra les forces de l’ordre franceses. A la decisió ferma que ja mantenia França d’acabar amb ETA s’hi suma ara un incentiu visceral: és possible que els pròxims assassins etarres que es trobin amb gendarmes hagin d’enfrontar-se a agents amb ganes de disparar. Perquè, no s’ha d’oblidar, la policia francesa és enormement eficaç, però té menys experiència d’autocontenció que les diferents forces policials espanyoles. Això de l’autocontenció no funciona només per ordres, sinó que s’aprèn.

Totes les dades coincideixen a demostrar que els lladres de cotxes que van assassinar el policia formaven, fins no fa gaire, algun comando de lluita de carrer. I que han treballat com a tal grup, s’han protegit els uns als altres i no han respectat les lleis del terrorisme nacionalista basc, que estaven marcades a foc, fins al moment, en tots els que queien. En resum, no caure detinguts, i esperar a cantar fins que els companys se n’haguessin anat. Els que van obrir foc contra el policia van tornar a rescatar un company detingut. I això no es fa, perquè pot comportar greus problemes.

¿Qui ELS recollirà ara? Ningú que hi toqui del tot, si és que aquesta expressió és aplicable als assassins d’ETA. Busquem-ne una altra: ningú que pensi que s’està jugant una partida a llarg termini, en la qual l’acció terrorista ha d’estar lligada a una aposta política. Matar un policia francès és apostar per una guerra oberta contra França. El previsible resultat d’aquesta guerra és la derrota.

¿Deu bojos per fer un robatori de cotxes? Deu joves de laborrokadesitjosos d’entrar en acció, a penes entrenats en la clandestinitat, a penes instruïts en el repulsiu art de la delicada actuació mesurada al mil·límetre.

Si no m’equivoco gaire, la banda terrorista acaba de fer uns quants passos en la direcció de convertir-se en un grupuscle assassí. Abans era un grupuscle de la mateixa naturalesa que dirigien uns tipus que pensaven una estratègia de disbarat, però una estratègia. Ara ha entrat en la guerra de guerrilles, en la qual els despenjats vesteixen parracs i els combatents actuen sense saber què fan. Només saben que lluiten per l’Arcàdia promesa perFidel CastroiSabino Aranaalhora.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Crec que estan acabats.

*Periodista