¿Fa fred o no fa fred?

Ha arribat l’hora d’interrogar-se: «¿Avui fa fred o no fa fred?». Recordem, d’entrada, que estar refredat no vol dir passar fred. Hi ha gent que no para de fabricar líquid nasal i no té cap esgarrifança. El refredat és un fet objectiu. El fred és subjectiu. És una sensació, i el món de les sensacions no està sotmès a cap norma. El termòmetre mesura la temperatura segons una escala que no admet discussions. Onze graus són 11 graus. El fred personal, en canvi, només podem expressar-lo amb distincions tan poc solvents com molt fred, una mica de fred, gens de fred.

Les discussions habituals sobre aquest tema són absolutament inútils, perquè el que compta no és el fred que fa, sinó el fred que jo tinc i el fred que tu tens. Però hi ha molta gent que no accepta aquesta relativitat. La lògica que fan servir és absurda: si jo tinc fred és que en fa, i si en fa no pot ser que tu no en tinguis. N’has de tenir. Polemitzar sobre aquest tema és imprudent, perquè si jo dic que no en tinc gaire, de fred, l’altre s’irritarà. Aquesta és la meva modesta experiència.

Hi ha gent que té un fred especialitzat: al nas, a les orelles, a les mans. La meva tendència és tenir-lo al coll. Pot ser que la temperatura del cos, suficientment abrigat, sigui confortable, però tinc la sensació que el coll se’m congelarà si no el porto tapat. És el moment de posar-se una bufanda. El problema de posar-se una bufanda és que no trobes –almenys jo no el trobo– el moment de prescindir-ne. Continuo portant-ne quan potser ja no caldria. És com un vici.

Notícies relacionades

Itàlia, Espanya i la UE del Mediterrani

El lector passiu

Anys enrere, la bufanda era pròpia de la gent gran i fredolica, però ja fa un cert temps que la porten molts nois i moltes noies. I la novetat és extraordinària: la porten encara que de fred no en faci gaire –i a vegades, gens–. Quan jo era petit, la bufanda era estrictament un element de protecció. La meva mare es preocupava de posar-me-la ben ajustada, abans de sortir de casa, perquè m’evités refredar-me anant cap a l’escola.

Avui, inesperadament, la bufanda ja no és, només, un recurs de vell sinó un signe juvenil. Durant l’època en què la temperatura només ha baixat discretament, es produeix una estranya compatibilitat entre portar bufanda i ensenyar el melic. Naturalment, no es porta ben ajustada al coll, sinó que l’envolta àmpliament com un collar i es deixa que pengi. És el triomf de la bufanda estètica.