Paraules i porres

Hi ha adjectius que tenen vocació parasitària. Al mercat de les paraules, aquests adjectius sempre sembla que estiguin reservats per algú que no els vol compartir. L’adjectiu cau per si mateix, com la clau oportuna entra sense cap esforç al pany. Llavors es formen curioses parelles de paraules que és molt difícil de separar sense violència, perquè en aquest cas els substantius es quedarien orfes i perduts. Un marc seria només una peça de fusta al voltant d’una pintura. Però, en canvi, l’expressió «marc incomparable» ens recorda el seu caràcter únic. Roma pot ser una ciutat italiana amb molt caos de trànsit. Però en canvi «la ciutat eterna» l’eleva sobre la seva pròpia història. Així, el públic està sempre entregat. El guerriller sempre és heroic. No s’entendria que un incendi no fos voraç. Dues persones que sopen fora de casa no es nodreixen, sinó que protagonitzen un sopar romàntic, després, naturalment, d’un bany que només pot ser relaxant.

Tants adjectius a la recerca d’un substantiu acaben configurant la nostra visió del món. Així parlem del bon salvatge, de la bellesa exòtica, del passat ancestral i del vell entranyable que l’habita. A vegades, els adjectius busquen professions. O són les professions les que es desviuen per trobar un adjectiu que les faci més atractives.

Notícies relacionades

Els presseguers ploren

Guerres de religió

Sempre hi ha motius per creure que les coses ja no responen al tòpic. Es dóna per descomptat, per exemple, que algú que es dediqui a la música ha de ser un individu sensible i filantrop. Però Fèlix Millet ja s’ha encarregat prou de trencar el mite. A les presons d’arreu del món hi deu haver alpinistes que es van merèixer una merescuda fama de bondat i que, no obstant, van caure en la crueltat de l’enveja. O bombers admirats que van utilitzar la seva destral de salvar vides per segar-ne alguna. Aquesta és la imatge de marca de les professions i això també ho hauria de saber un conseller d’Interior quan envia les seves forces exigües a enfrontar-se davant dels pagesos. La mala consciència urbana ha convertit el pagès en un autèntic heroi de la producció. Algú que treballa amb les mans i que ens porta a la nevera el millor de la terra i del mar no pot ser dolent. Tampoc són dolents, és evident, els policies que es veuen en la necessitat de complir ordres. Però el tòpic és més fort que una manifestació. Dissoldre a cops de porra pagesos incívics que pretenen assaltar un edifici públic és una decisió difícil. Perquè uns pagesos que ja tenen els cabells blancs no són el mateix que uns manifestants antisistema. Si el desallotjament dels anti-Bolonya de la universitat es va acabar com es va acabar, ¿què ha passat ara perquè l’opinió pública hagi de sentir parlar d’un policia amb la clavícula trencada i d’un pagès madur amb el braç en cabestrell? Realment ¿no hi ha una altra manera d’afrontar un conflicte d’ordre públic que la garrotada?

Tant els policies de la porra com els pagesos que volien llançar els seus productes en protesta pels preus que perceben no són res més que joguines del destí. S’han trobat cara a cara fent ús de la paraula. Però els dos estaments tenien els seus caps a la rereguarda. Els policies tenien els seus superiors, i els pagesos, els intermediaris, que són els que paguen i al mateix temps els que ens fan pagar. Els adjectius segueixen estant lligats i ben lligats: policia brutal i pagesos incívics. I potser no són ni una cosa ni l’altra. Són simples peons que tenen molt més a perdre que els comandaments i els mercats. Volen entendre’s i no els deixen.