Petit observatori
En defensa del color groc
El groc no forma part de l’aristocràcia dels colors, que són el blau, el vermell, el verd. En podríem dir colors seriosos, mentre que el groc té un punt d’excèntric. Potser corre el perill de ser massa detonant. Més impacte visual que delicadesa. Però, en fi, aquestes són apreciacions sense cap pretensió de validesa, perquè la infinitat de matisos de cada color no permet un judici contundent.
És cert que el blau és –tòpicament– el color del mar i també del cel, que el verd és el color dels boscos i que el vermell és el color de la sang. ¿Podem dir que el groc tingui tanta categoria? S’ha d’alterar bastant perquè l’arribem a identificar amb l’or, i aleshores sí que podem parlar de la bellesa del «daurat» –en algunes joies, en algunes cúpules de grans monuments, en la riquesa ornamental dels mobles clàssics, i en les metàfores de «l’edat d’or» o de les postes de sol «daurades»–.
No és que el groc sigui un color rebutjat. Figura en moltes banderes i, al mateix temps, en els útils pòstits adhesius, en carpetes, en bosses. Les actrius d’altres temps es resistien a vestir de groc perquè es deia que portava desgràcia. Però Barcelona és la ciutat dels taxis grocs –com Nova York– i en els jocs infantils les peces de color groc hi són molt presents. Damunt la taula tinc un bolígraf de color groc. De manera que aquest color pot ser detonant, però no arrossega ja cap superstició. El líder de la Volta ciclista a França se sent honorat portant un mallot groc que el distingeix.
Entre tots els grocs possibles, n’hi ha un que em sembla importantíssim: el groc del semàfor.
Quan el semàfor es va inventar, només tenia dos colors: el verd i el vermell. La significació era rotunda: es pot passar o no es pot passar. Fins que va aparèixer el groc, que em sembla que va estrenar-se a la Gran Bretanya. Havien de ser els anglesos els qui no defensessin exclusivament el sí i el no. Els qui reconeguessin la importància del matís.
Gràcies al semàfor, el groc s’ha convertit en un gran símbol: el de la prudència. Entre el sí i el no, existeix un potser. El groc del semàfor no és una ordre, és avís. No ens fa ser mecànics, sinó reflexius. El groc és un consell amable: no comencis a passar si ja ha aparegut el groc; si s’encén quan ja estàs passant, procura anar més de pressa. No és el tot o res. És la civilització del groc.
