Petits detalls
Argúcia
Argúcia_MEDIA_1 /
La retòrica, en general, només serveix per falsificar-ho tot i donar als gèneres falsificats un valor que no tenen». Ho va escriure Pío Baroja el 1944 i la política actual ho manté vigent. Dos exemples recents ho demostren: casos Gürtel i Millet. En tots dos s’apliquen raons que no són del cas per donar respostes interessades a problemes importants. En tots dos s’argumenten excuses que sonen a justificacions quan, a més, resulten pretextos que deixen nu el rei que els argüeix. Així, doncs, la retòrica unida a la política del ventilador i embolicada amb banderes de conveniència continua a l’ordre del dia. Consignes per a la pètria militància que foragiten els éssers sensats i insulten la intel·ligència comuna.
Astúcia
Abans de la traca que va suposar conèixer part del sumari que ha deixat el Govern i el PP valencians neguitosos, va ser recurrent sentir el president Camps que les urnes ja havien dictat la seva sentència i que la justícia poca cosa hi havia de dir. Era quan se sentien víctimes d’una conspiració politicopolicial. Com si els vots que ells han sabut acumular en quantitats tan importants com els beneficis de la trama de corrupció blanquegessin qualsevol acció negra i avalessin qualsevol acte impúdic, il·lícit i il·legal que transcendís després. No deixa de ser curiós que utilitzin aquest argument els que no van acceptar, per exemple, que un referèndum oficial recolzés l’Estatut català que el mateix PP va recórrer i que està pendent de sentència perquè la seva presumpta anticonstitucionalitat era de rang superior a la voluntat popular. I que les enquestes continuïn dient que les martingales de l’empresa Correa-Bigotes no li agraden a l’electorat de la dreta, però que, si avui hi hagués eleccions generals, el seu partit les guanyaria, no significa que el que s’ha fet estigui bé ni que la justícia hagi d’arxivar la causa perquè en el mateix Estat de dret que estem, i que citen, els poders no se superposen, encara que no deixin d’intentar-ho. Els uns, els altres i els restants.
Ardit
L’estreta relació entre les fundacions Orfeó Català i Trias Fargas li està servint a CDC per brandar l’arma de la legalitat i eludir la de la licitud. I ja sabem que no tot el que és legítim apareix com a just als ulls dels ciutadans. Perquè pot estar permès per la llei col·locar un parent en un càrrec públic de confiança, per exemple i com han fet molts, i a la vegada no veure’s bé des d’una ciutadania a la qual s’ha ensenyat que política era pedagogia. Però, pel que sembla, així com Alfonso Guerra va enterrar definitivament Montesquieu, Artur Mas ho ha fet amb Campalans. Sí, ja sé que per ser referent del socialisme català no li correspon adorar-lo, però per sobre de les frases i els títols del segle anterior hi ha les dels clàssics, i fins i tot les evangèliques, i no dubto que la majoria il·lustren el seu quefer diari. Per això sorprèn que dispari als seus contrincants a través de la relació entre l’obra social de Caixa Catalunya i la fundació del PSC, perquè no té res a veure amb el que l’ocupa a ell i els seus. No és que siguin excuses de mal finançat, és que sona a protagonista d’una foto en la qual no volia sortir. I encara que s’entengui, hauria de quedar clar que una cosa és el que es diu i una altra de ben diferent són els fets.
Ah! I afegint que qui recuperi l’ètica per a la política aconseguirà l’urna de l’èxit.
