Sergi Mas: «Podria viure com un rei fent de president»

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: vostè és dels grans, grans i, no obstant, sempre ha semblat el més petit.

–Perdoni, però no sé de què m’està parlant. ¿M’ho pot explicar?

–No sé si sabré explicar-l’hi. Vull dir que vostè viu gairebé en l’anonimat, sent tan bo com aquests que lideren les audiències.

–Jo sóc molt feliç, encara que la nostra professió ja no és el que era. I com que sempre he compartit l’opinió del gran José María Íñigo, que deia que «tu vals el que val el teu últim programa», ara valc això, el que val la meva interpretació del president Montilla aPolònia. I punt.

–Perdó, això no és veritat. Vostè fa un programa molt entretingut a COM Ràdio, Què has dinat?,Anécdotas de fútbol, que és molt divertit.

–Això va ser un encàrrec de Planeta, que em va sentir explicar aquestes anècdotes al programa de Cárdenas a Cadena Dial i em va demanar que el fes.

–El periodisme esportiu era molt més obert fa 20 o 30 anys.

--Res a veure. Jo no entenc com fem programes d’una hora o omplim 16 pàgines del Barça, si no podem parlar amb cap protagonista. Bé, sí, amb el que treuen ells cada dia per dirigir la informació i perquè s’imposi el pensament únic, el del club.

–I ningú protesta ni ningú es queixa.

--Al club ja li va bé; al cap de premsa, li va de cine; per al futbolista és fantàstic: parla una vegada cada mes i mig, i punt, i, a sobre, ni tan sols té necessitat de conèixer-te. Bé, és que ni et saluda. Però hi ha un problema: com que no hi ha el contacte periodista futbolista, s’intensifica el contacte periodista directiu, i en situacions com l’actual pots provocar més d’un incendi.

–El seu llibre és ple d’anècdotes exquisides i molt divertides.

--¿Quina és la que més li agrada?

–N’hi ha moltes, però m’encanta aquella que explica que, en un entrenament amb Cruyff, la pilota se’n va fora i Johan li diu a Romário: «Fill, vés a buscar la pilota». I Romário ni es mou: «No hi vaig. Tu no ets el meu pare i no em manes».

–L’altre dia, Charly –Rexach, sí– me’n va explicar una altra per al pròxim llibre. Tot el Camp Nou l’estava pitant, com sempre, per la seva parsimònia, i l’home se’n va atipar tant, tant, que va anar a llançar un córner i, en lloc de posar-se perpendicular a la porteria, es va posar perpendicular al gol sud, a dins del camp, i va donar un cop de peu que va enviar la pilota a la grada. «Apa, continueu pitant-me», diu que va dir. I el tècnic, em sembla que Vic Buckingham, el va canviar. Afiguri’s.

–¿Com veu el cas de l’Olivergate?

--Hi ha dues coses que ningú suporta: que l’imitin i que l’espiïn. A ningú li agrada que li agafin el mòbil i intentin tafanejar a la seva bústia de missatges. Doncs l’espionatge del Barça és això multiplicat per cent. Hem arribat a la bogeria d’acceptar l’eufemisme llançat per Oliver, que es va atrevir a qualificar d’«auditoria de seguretat» una cosa que era i és, simplement, espionatge.

–La imitació és el seu fort. El paren als semàfors, ¿oi?

--Tinc un avantatge –o un problema, no ho sé– respecte als altres companys que actuen aPolònia: jo gairebé no em maquillo. Em poso les ulleres del senyor Montilla i faig de president. I, sí, sí, la veritat és que la gent em reconeix i ens divertim molt, gairebé tot són bromes i salutacions de bon gust. N’hi ha algun d’idiota, sí, és clar, i tant, però són pocs.

–La veritat és que la seva imitació és prodigiosa, clava el personatge, sí.

–Si volgués –però no ho vull, perquè em sembla una vergonya– viuria com un rei imitant, exercint, de president Montilla. Així de clar.

–Exercint de president ¿on?

–Jo rebo cada setmana tres o quatre invitacions, bé, ofertes de treball, d’ajuntaments i empreses a les quals va el president per inaugurar alguna cosa, una plaça, una fàbrica, alguna cosa. Em demanen que hi vagi per imitar-lo, per fer de doble en aquell acte, amb ell present. I sempre, sempre, dic que no. A ells els sembla graciós i a mi no em fa ni puta gràcia. «Quedarà simpàtic, fins i tot al president li farà gràcia. Sortirà als diaris....». Joflipo,de veritat.

Notícies relacionades

Els fills de Sánchez

Sánchez no aixeca el cap

–Ja veig que si ho acceptés seria ric.

–Jo ara acceptaria forrar-me mofant-me de Millet, però mai del president. La imitació del senyor Montilla ha de quedar circumscrita aPolònia. Perquè, ¿quins són els gestos que estirem en aquesta imitació? Dos: la seva quietud i l’idioma. ¿Jo he d’anar a aquests actes a no moure ni un múscul i a dir «bonas tardes, em fa malament la cama»? ¿Això he de fer jo, que, amb 45 anys, parlo el mateix català que el president? ¡No, home, no! El meu Montilla no es mou dePolòniaper més diners que em paguin, ho tinc claríssim. Només he fet una excepció a la meva vida, i va ser quan vaig fer un anunci per a EL PERIÓDICO, amb permís de Presidència, i perquè es tractava de promocionar uns jocs d’intel·ligència per a nens, per a joves.