Mig segle d'un fenomen de la cultura popular
¿Nova Cançó sense cap record?
Cap iniciativa institucional i pública commemora els 50 anys del naixement del moviment
MIQUEL ZUERAS
El mes de gener de 1959,sota l’impuls de Josep Benet, el llavors jove advocat Lluís Serrahima va publicar a la revista montserratina Germinàbit, predecessora del Serra d’Or actual, l’article titulat Ens calen cançons d’ara, considerat el manifest fundacional d’allò que coneixem com a Nova Cançó. El mateix any 1959, un noi de Xàtiva de 19 anys d’edat, Ramon Pelegero San-
chis, cantava davant alguns dels seus companys de la Universitat de València la seva primera cançó, Al vent, amb la qual començà a ser conegut com a Raimon.
També l’any 1959, una cançó en català –Les velles places de Barcelona, de Serracant i Torres Demon– concursava a la primera edició del Festival de la Cançó Mediterrània, un presentador de la qual, l’actor Albert Closas, va interpretar-hi una altra cançó en català: Mariona, de Joan Oliver i Miquel Xicota.
Poc temps abans havien aparegut al mercat discogràfic alguns discos amb cançons tradicionals catalanes; l’inquiet llibreter Miquel Porter es reunia setmanalment amb Serrahima per fer cançons en català, que ell mateix interpretava en els intermedis de les sessions quasi clandestines del Teatre Viu, de la mà de Ricard Salvat, i encara feia menys temps que el mestre Josep Casas Augé havia aconseguit editar els primers discos de cançó moderna en llengua catalana, autoritzats per la censura amb la condició que es publiquessin amb els seus títols en castellà: Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales i José Guardiola canta en catalán los éxitos internacionales.
De tot això enguany es compleixen 50 anys. 50 anys o més. Fa mig segle, doncs, de l’inici del que va ser, sens dubte, l’únic gran fenomen de cultura popular nascut durant l’etapa del franquisme, no només al marge, sinó també contra la dictadura feixista. Mig segle des de l’inici de l’únic fenomen d’autèntica cultura popular en llengua catalana que durant la llarga nit del franquisme va saber i va poder arribar al gran públic. Mig segle des de l’inici d’un fenomen cultural que contribuí d’una manera decisiva a posar les bases de la necessària normalització de la llengua i la cultura catalanes, que havien estat condemnades pel franquisme a la seva desaparició des del final de la incivil guerra civil espanyola, que havia acabat 20 anys abans. Mig segle també des de l’inici d’un fenomen cultural que va contribuir com el que més a sensibilitzar, cívicament i políticament, tot un país sotmès al malson permanent de l’esclavatge d’una dictadura militar, portant el clam per la llibertat arreu d’Espanya i arreu del món. Mig segle de l’inici d’un fenomen que va palesar la unitat de la llengua catalana i va saber fer arribar al gran públic les musicacions d’alguns dels textos d’alguns dels nostres grans poetes, tant clàssics com contemporanis.
Mig segle de l’inici d’un fenomen artístic que va dignificar la cançó com a gènere i que, en molt pocs anys, va fer aparèixer a la llum pública artistes tan diversos i de tanta qualitat com Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Francesc Pi de la Serra, Jaume Sisa, Pau Riba, Ovidi Montllor, Toti Soler, La Trinca i tants altres, alguns d’ells encara ara en un actiu esplèndid i amb importants èxits i reconeixements internacionals i, tots ells, amb els fundadors d’Els Setze Jutges inicials al capdavant –Miquel Porter, Josep M. Espinàs, Remei Margarit i Delfí Abella–, com a creadors dels fonaments que han fet possible que avui cantin en català tants i tants intèrprets i grups nous, molts d’ells també de gran qualitat.
Doncs resulta que, si no vaig errat d’osques, cap institució catalana, començant pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, no ha tingut a bé recordar o commemorar el 50è aniversari de l’inici de la Nova Cançó.
Tret de l’exposició que la Universitat de València ha dedicat a Raimon amb motiu dels 50 anys d’Al vent, l’espectacle amb què Marc Parrot homenatja la Nova Cançó, alguns recitals antològics a càrrec de Miquel Pujadó i una sèrie de programes estiuencs de Catalunya Ràdio presentats per Núria Ribó, no sé de cap iniciativa institucional i pública dedicada a commemorar aquesta efemèride, mereixedora sens dubte d’un ampli programa d’activitats arreu del país.
¿Oblit? ¿Ignorància? ¿Menyspreu? Sigui quina en sigui la causa real, és clar que la manca d’un recordatori institucional i públic d’aquesta celebració és una injustícia històrica. Una injustícia particularment remarcable en un país com el nostre, tan afeccionat a commemorar-ho pràcticament tot, però tan donat també, massa sovint, a conrear l’adamisme dels que creuen que el món ha començat amb ells, o a intentar oblidar tot allò que no agrada. ¿Que potser, com Raimon va denunciar ja fa anys, les nostres institucions voldrien tancar la Nova Cançó i el seu record en una mena d’ignot Museu de la Resistència Antifranquista, com si avui no ens calgués escriure novament un article com el que Lluís Serrahima va publicar ja fa mig segle, dient novament que ens calen cançons d’ara?
*Periodista
