Els dies vençuts
Política de vorera
TOÑO VEGA
Torno a un país amb ganes de gresca i em trobo que els que a la meva partida eren uns simples xoriços ara són uns herois. Es veu que no es tracta de qüestionar si els fets pels quals van ser imputats eren fronterers amb l’honestedat. Del que es tracta és de demostrar que els jutges ja no jutgen, sinó que prejutgen. És a dir, que els jutges ja s’equivoquen tant com qualsevol de nosaltres. I això és el que Montesquieu intentava evitar. Alguns jutges són avui tan humans que consideren que una corruptela és una bagatel·la si la cometen els seus i un crim de lesa pàtria si els corruptes són els adversaris. Veient l’alegria dels fidels davant de la desimputació dels imputats es pot pensar que la política a Espanya no és una qüestió d’ètica, sinó de mera i simple estètica. Diran que això no és política. Doncs si perseguir el deshonest no té res a veure amb la política, ¿on està la política?
Potser la política està en les petites coses quotidianes. Potser la política és petita perquè els que fan la política gran –que no té res a veure amb la grandesa– són les grans corporacions empresarials i financeres, i als polítics electes els corresponen les decisions i els dubtes que avui dia ens ocupen i que tanta vida donen als que consideren que la democràcia és un sistema decadent.
Tenim per exemple l’ordenança que al seu dia va impulsar l’Ajuntament de Maçanet de la Selva per la qual preveia multes d’entre 60 i 30.000 euros per als veïns que utilitzessin l’ascensor de la seva finca per desplaçar les seves mascotes. La grip A també ha portat a curioses mesures, com la que aconsella l’Ajuntament de Girona per evitar que els nens compleixin amb la tradició de besar el Cul de la lleona, una peça escultòrica del barri antic. Els capellans també es veuen amb l’obligació de demanar als seus feligresos que no es donin la pau amb una encaixada de mans. I, finalment, arriba la necessitat de frenar la moda dels que van per la ciutat de Barcelona sense samarreta. Jo sóc dels que es canvien de camisa en un dinar campestre i no m’agrada veure l’aixella del veí mentre aixeca el porró. Em sembla sensata la iniciativa d’Alberto Fernández Díaz, secundada per Xavier Trias, que la gent no es passegi per la ciutat com si acabés de sortir de la dutxa. Però em preocupa la postil·la del candidat convergent quan deia que donem la imatge que a Barcelona tothom fa el que li dóna la gana.
No és això, no és això, Xavier. Una cosa és el problema de la tolerància municipal amb el turista maleducat, i una altra, l’afany prohibicionista i recaptador que, molt més enllà del civisme, es practica al municipi de Barcelona i a altres llocs dirigit a la població local. Per això s’ha de donar gràcies a l’Ajuntament de Maçanet i a Alberto Fernández Díaz i a tots aquells que des dels seus càrrecs electes o administratius ens mantenen entretinguts amb el debat polític de les samarretes per amagar-nos que, en el fons, tots, ciutadans i representants, estem absolutament despullats de grans idees i de projectes estimulants.
Renúncia
El nen gateja i agafa un nino amb la mà. Continua gatejant amb el nino fins que descobreix un paper i abandona el nino. Sovint fer-se gran consisteix a saber renunciar a temps. ¡Quanta saviesa hi ha en un «no puc»!
