Polígons, monestirs i mesquites

¡Quines coses que té la vida! Als recents conflictes derivats de la possible instal.lació de mesquites en polígons industrials (Lleida, Torroella de Montgrí) s'hi uneix ara un altre conflicte derivat de la possible instal.lació d'un polígon industrial a tocar de la muntanya i el monestir de Montserrat. És com si el destí etern dels equipaments religiosos i els industrials fos compartir ubicació. Però el més sorprenent en aquest cas, per nou, és el format mediàtic sota el qual es presenta el conflicte: un anunci publicitari. És en situacions així --quan els mitjans es fan ressò d'aquest tipus de fenò- mens-- quan una no deixa de sorprendre's i preguntar-se fins a quin punt la governança de riscos continua sent l'assignatura pendent de les nostres administracions.

CONEIXENT el que ja ha passat en altres camps no exempts de conflicte (ubicació d'antenes de telefonia mòbil, instal.lació de mesquites, organismes genèticament modificats, energia nuclear...), la ficció, aquest cop, supera la realitat al convertir en anunci publicitari un succés que, per la seva naturalesa, demanaria un altre tipus de tractament mediàtic. Així, amb el que pugui passar a Collbató apareixen dos aspectes a destacar: el paper de la comunicació del risc i la seva percepció, és a dir, com percep aquesta informació la ciutadania.

El primer aspecte (la comunicació) implica atendre, en tot el que ens ocupa, tres nivells de responsabilitat: la cívica, dels agents socials implicats (per la informació que publiciten); la política, dels representants electes (per no disposar de sistemes de governança de caràcter preventiu i, per tant, previs a aquesta publicitat), i la professional del mitjà de comunicació (per acceptar convertir en publicitat de pagament elements d'informació general que haurien de ser contrastats prèviament). Des d'aquest triangle, les preguntes que se'ns presenten són: ¿quina informació s'ha de transmetre?, ¿quin grau o nivell de certesa i/o veracitat és l'esperable i/o desitjable abans de comunicar un potencial risc?, ¿quins rols o límits governamentals són apropiats en el control i la comunicació en relació a riscos potencials riscos?, i, finalment, ¿com s'ha d'autoregular el mit- jà transmissor per no desequilibrar la balança, fins i tot en contra dels seus interessos econòmics?

Tot plegat no resulta intranscendent en la mesura que la comunicació del risc compromet, més enllà de la simple transmissió d'informació, una extensa varietat de públics: els científics, els professionals, els activistes, els periodistes, els tècnics, etcètera. Així, els potencials conflictes i les controvèrsies socials no solament se situen en l'esfera tecnològica de la gestió de riscos, sinó també en els procediments utilitzats pels diferents actors socials per construir prèviament tots aquests riscos. Que quedi clar, no obstant, que tot plegat no és cap obstacle per atendre l'obligació de comunicar, ja que no únicament satisfà les preocupacions públiques en relació amb algunes activitats percebudes com a perilloses, sinó que afavoreix també un moviment a llarg termini a favor de la participació pública en la presa de decisions (consecució desitjable per a qualsevol societat democràtica).

El segon aspecte, la percepció del risc que s'encarna en un complex sistema de creences, de valors i ideals que constitueixen una cultura genèrica i es manifesten en una cultura del risc. Així, les persones, en funció de les formes d'organització social a les quals pertanyen estan més o menys predisposades a percebre els riscos i els perills d'una certa manera i a obrar en conse- qüència. És precisament la definició del que constitueix o no un risc el que es pot convertir en indicador de les fallades existents en les relacions polítiques i socials, de veus discordants i de delegació de culpes i responsabilitats. Si els processos de definició de riscos no respecten les regles de la transparència i el consens en el que pot arribar a constituir o no un risc, el conflicte està servit. I és que una de les claus per a la comunicació del risc resideix no solament en la qualitat de la comunicació sinó també en la percepció del mateix risc. Ignorar aquest factor condueix a la creació d'un fenomen d'autisme social respecte del risc, malgrat els esforços dels actors per fer-se comprendre.

PER ALTRA banda, la comunicació, per ser eficaç, requereix un entorn transparent, capaç de promoure un coneixement consistent per a una millor governança del risc. Un procés comunicatiu, per resultar útil, ha de tenir lloc en un entorn participatiu que, per transparent, incrementi la confiança dels que el fomenten.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

És precisament en aquest punt, quan --com passa a Collbató-- la comunicació es converteix en publicitat no contrastada i, per tant, menys transparent i objectiva, quan la percepció es basa en creences preconstituïdes que acabaran construint socialment un risc on i com no ho hauria de ser; o potser sí. Encara que, en qualsevol cas, tot plegat hauria de resultar d'un procés de governança del risc gestionat per les nostres administracions i no pels casuals fats del destí que anuncien, previ pagament a la premsa, catàstrofes com la barreja de mesquites, monestirs i polígons industrials.

*Centre de Recerca en Governança del Risc (UOC-UAB)