Ofici de tenebres

L'home és un animal simbòlic. O, més ben dit, l'home és un animal, sobretot, simbòlic. L'apagada del dissabte 28 de març, que va sumir en la tenebra un conjunt de monuments colossals --cap d'humil bellesa--, des de l'òpera de Sydney fins a les piràmides cairotes, va destacar pel seu simbolisme sense eficàcia.

No és que hi estigui en contra. Tot el que sigui estalviar un bri d'energia, o reduir la pol.lució lumí- nica del nostre cel, em sembla molt bé. Encara que sigui d'una manera tan nímia. Una hora aquí i allà, uns minúsculs watts. Una gota a l'oceà. (I de dubtosa estètica: el son et lumière és un dels nyaps més grans dels nostres mediàtics temps. Un respir, si us plau, per al son i per a la lumière. Un oxímoron com allò de la musica tecno.) No va ser dissenyat el Partenó perquè li posessin uns focus nocturns i així es violés el misteri de la seva nocturna bellesa. Al dòric no li van aquestes coses. (Si de cas a Gaudí, però millor que no entrem en l'espinós assumpte.) Sort que la deessa Atena el va abandonar fa segles, abans que els turcs el transformessin en polvorí i els venecians el volessin, el 1687.

SOM HÀBILS en el mareig de la perdiu. Els científics --2.300 d'ells, ni més ni menys-- ens acaben de dir des de Copenhaguen que el nivell del mar està pujant el doble del previst, perquè en la reunió de les Nacions Unides del pròxim desembre es faci alguna cosa per posar fi a aquesta situació. Llàstima que, com han assenyalat molts d'ells, ja comença a ser massa tard per posar-hi cataplasmes.

En el seu famós informe de l'any 2006 --al qual ningú fa cas-- lord Stern avisava que cap a les acaballes del nostre segle XXI, les temperatures haurien augmentat entre 2 i 3 graus centígrads. Actualment, a Copenhaguen, s'ha corregit a si mateix per comunicar una pujada de 4 a 7 graus. En un altre ordre de coses (¿desordre de coses?), la destrucció de la selva amazònica es va acostant a la meitat del territori que cobria. ¿Irreversible? És el que sembla. Ni Lula ho pot aturar.

Mentrestant, les respostes dels espanyols a les enquestes sobre el que fan o estan disposats a fer per combatre el desastre climàtic, reciclar mínimament els residus o controlar la despesa energètica, no deixen cap mena de dubte. A la majoria els importa ben bé un rave. No em refereixo al que pensen o diuen que pensen, sinó al que estan disposats a fer, a la seva vida quotidiana, per col.laborar. Quan s'hagin educat del tot --molts lustres després que hagi desaparegut no ja l'última glacera, sinó l'última clapa de neu de Sierra Nevada o del Pirineu-- el nivell marí de les aigües ja haurà obliterat uns quants països. Si són, que seran, com Bangla Desh, bolcaran milions d'emigrants sobre la resta del món. ¿Els rebrem per aquí? Mentrestant, alguns benintencionats ajuntaments, com és el cas del de Barcelona, s'hauran preocupat més per abaixar una mica --molt poc-- la contaminació de les autopistes, posant límits variables de velocitat, sense pensar en l'hecatombe marina que els ve a sobre. Alguns especialistes la consideren pitjor que la pol.lució atmosfèrica.

El remei tardà i imperfecte, però al capdavall remei, que es pugui posar a tota aquesta gravíssima situació per a la humanitat, no és solament de prioritats, sinó més aviat de percepció social, moral i política d'aquestes prioritats. La crisi eco- nòmica que s'ha desencadenat des de fa uns quants mesos --la gent va començar a assabentar-se'n a finals d'agost de l'any passat, enmig de l'estupor estival-- estimula una consciència aguda de perill per al benestar, que, al seu torn, serveix de cortina d'espès fum davant de desastres pitjors. L'economia, ho ensenyem a classe als nois de primer, és cíclica: ara estem en una fase desagradable, de la qual, si els déus no ho espatllen, en sortirem demà. Però el desastre ambiental no ho és. La capacitat d'autoregulació i reequilibri dels ecosistemes naturals i dels ecosistemes socials, tot i ser molt alta --segons cada àmbit--, té un límit i obeeix a normes molt diferents de les de l'economia.

JUNTAMENT amb aquesta terrible dificultat --la que un problema relativament menor, encara que greu, n'amagui un altre de molt superior-- hi ha la no menys seriosa dels optimistes irresponsables, que tenen l'afany de titllar els que expressen preocupacions com les que jo ara transmeto de catastrofistes, de profetes de l'hecatombe i l'apocalipsi. En lloc d'intentar conversar racionalment i serenament amb els que saben de què parlen, acusen els que anuncien la catàstrofe i la deixen ben clara --o a les fosques, si l'únic que ens preocupa és apagar el Big Ben i l'Empire State una horeta-- d'emetre jeremiades. Cosa que equival a eludir la qüestió, o a fugir d'estudi. Mai va ser més adequada aquesta estupenda expressió catalana. Perquè els que neguen, sense raons ni informació fefaent a la mà, les bones raons i els sans arguments dels que anuncien el que arribarà demà amb tota seguretat, no fan sinó fugir del que l'estudi ensenya.

Notícies relacionades

El PP no pot amansir Vox

Els míssils mai se’n van anar

No anem bé. Mentrestant, apaguin algun llum, però que no duri gaire, si us plau. La tele no, i tampoc la nevera. Que no s'estengui el pànic. Ja s'estendrà demà.

*President de l'IEC.