ELS DIES VENÇUTS
El centralisme 'acrític'
Es curiós. Quan els principis inalterables demostren les seves debilitats, llavors sempre hi ha algú que apareix clamant per la necessitat de grans reformes. És el que li passa al capitalisme, que tothom advoca per la seva refundació però ningú per la seva abolició. I el mateix succeeix amb el centralisme, que es dóna per fet i, en conseqüència, no val la pena reflexionar sobre ell.
Doncs a vegades les grans revelacions ens cauen del cel. I ho fan en forma de nevada. Aquests dies hem assistit a una instrumentalització política de la paràlisi que ha afectat la Comunitat de Madrid en els seus aeroports, els seus carrers i les seves vies de comunicació terrestre. N'hi ha hagut per a tothom. Esperanza Aguirre ha aprofitat per tirar llenya al foc del seu coreligionari Ruiz-Gallar- dón. I Mariano Rajoy ha exigit la més que justificada dimissió --per acumulació de targetes-- de la ministra Magdalena Álvarez. De la neu caiguda tothom en treu profit electoral. Estan en el seu dret. Fins i tot la premsa de Barcelona ha carregat les tintes en el caos madrileny amb aquesta infantil tendència justiciera de demostrar que fins i tot les capitals de diamant tenen els pedestals de fang.
Però ningú ha posat en dubte el problema real d'aquests esdeveniments meteorològics, que no és un altre que el fet d'haver considerat el centralisme com una cosa connatural a l'essència hispana sense cap necessitat d'abordar els sistemes que facin del centralisme un sinònim d'eficàcia. Ara veiem que això no és així. Si l'Estat espanyol, després de la falsa eufòria autonòmica de la caiguda del franquisme, ha decidit rearmar-se en el centralisme institucional, comunicacional, infraestructural, empresarial i bancari, com a mínim que sàpiga el que està fent. Perquè totes les idees administratives requereixen un manteniment. També el centralisme. No es pot plomar els recursos d'infraestructures perifèriques per portar-los a Madrid com si la madrilenyitat d'un aeroport fos en si mateixa sinònim d'eficiència. Ni la madrilenyitat ni la barcelonitat. L'eficiència no es regeix per criteris nacionals. Però almenys que hi hagi el punt d'honor de saber el que tenen a les mans.
Per ser centralista --aquest qualificatiu que a Madrid es dóna per fet però que cap jerarca estatal reconeix-- cal ser-ho a les verdes i a les madures. El que ha succeït aquests dies a l'aeroport de Barajas no és un disbarat regional sinó una negligència d'abast mundial. Quan des de l'Estat es considera que l'estratègia correcta és la centralització de tots els vols a la T-4 el que s'ha de defensar no és únicament la inversió. El que s'ha de defensar és l'estratègia. I això significa comprendre que la T-4 no és una infraestructura de Madrid, encara que estigui radicada en aquella comunitat, sinó que és una infraestructura essencial en el transport aeri de mig món.
L'Estat, encarnat ara per la ministra Álvarez, està tan persuadit de la capitalitat única que s'ha arribat a oblidar de la seva responsabilitat universal en el trànsit aeri. Una nevada en un aeroport de quatre pistes no és una catàstrofe. El que és una catàstrofe és haver cregut que el model centrípet justificava la desídia. El que va passar a Barajas no és pas un problema local. Als aeroports de Quito, Nova York, Roma i Buenos Aires, per posar-ne un exemple, també han patit la incompetència estatal espanyola.
No és qüestió de terminals, sinó de política de trajectes i de hubs. A força de centralitzar, ens quedem sense aeroport de recanvi.
