Un conflicte cada vegada més acarnissat

L'Afganistan, ¿fins quan?

Mentre el terrorisme sacseja tot el planeta, Occident malgasta les seves energies al país dels talibans

Es llegeix en minuts
MIQUEL ZUERAS

MIQUEL ZUERAS

Una bona amant del cine com Carme Chacón, ministra de Defensa, recomanaria dues excel.lents pel.lícules d'aquest any 2008 i que tenen com a centre l'Afganistan. Són Cometas en el cielo (de gran profunditat humana i fantàstic guió) i La guerra de Charlie Wilson (amb pes polític i uns esplèndids Tom Hanks i Julia Roberts).

Aquest lloc del planeta encara és l'epicentre d'una tragèdia que revela el fracàs de les respostes militars a l'abordar des de l'exterior solucions que xoquen amb uns paràmetres molt diferents dels occidentals.

L'Afganistan va formar part de l'Imperi britànic fins que es va independitzar, el 1919. A partir de llavors, es van succeir els assassinats de governants, els avatars interns i els vaivens en les seves aliances. Als anys 50, l'Afganistan va abandonar la seva neutralitat i es va entregar als dirigents soviètics de l'època (Khrusxov). Amb una gran inestabilitat i després d'una incipient apertura interna, el caos es va convertir, ja llavors, en la característica de Kabul i de tot un país singularitzat per una agresta orografia muntanyosa.

LA

PUIXANÇAdels rebels i la ineficàcia del Govern comunista per controlar la situació van motivar la petició de suport a l'URSS. El 24 de desembre del 1979, la Unió Soviètica va envair militarment un país que s'estava espedaçant a si mateix. Eren temps de guerra freda amb els nord-americans, i el mateix any en què van ocórrer dos fets històrics rellevants: la revolució iraniana i la guerra Iraq-Iran.

La insurrecció de grups fonamentalistes diversos va fer que el Kremlin hi enviés les seves tropes, que van ocupar militarment el país. Això va suposar que, l'any següent, més de 60 països, entre aquests els EUA, boicotegessin els Jocs Olímpics de Moscou. Del rebuig verbal a l'ocupació soviètica es va passar al suport a les forces opositores, el fonamentalisme de les quals no era inconvenient, llavors, per a Washington. Amb el suport de material militar obsolet, primer, però amb un gran desplegament de poderosos míssils i morters, després --subministrats a través del Pakistan--, els Estats Units de l'època Reagan es van involucrar activament en una guerra llunyana. Alimentaven, així, les forces islamistes més radicals. S'estava escrivint el futur.

Nou anys després, el gener del 1989, una URSS molt debilitada internament, amb l'apertura de la perestroika de Gorbatxov i la caiguda del comunisme en països satèl.lits, va procedir al replegament i la retirada de les seves tropes de l'Afganistan. Seria una humiliació que deixaria enrere 13.000 soldats soviètics morts en una guerra, com totes, inútil. Això seria celebrat pels grups insurgents. Aquests, coneguts com talibans (de la paraula talib, estudiant) i seguidors d'una visió radical de l'Alcorà, procedirien a imposar la seva dura llei repressora.

Anys després, els talibans van tornar a ser centre de l'actualitat. El brutal atac del 2001 a les Torres Bessones de Nova York, reivindicat per Ussama bin Laden, faria que es reclamés a l'Afganistan l'entrega d'aquest terrorista, que es movia, amb suport talibà, entre els múltiples amagatalls de les muntanyes d'aquest país. La negativa afganesa va provocar als Estats Units una set de justícia, barrejada amb venjança, que els va portar a envair el país asiàtic en la denominada operació Llibertat Duradora, amb el suport polític i bèl.lic de tot el món occidental. Fins i tot Rússia va donar suport (no militarment) a l'acció, i els estats de l'Àsia Central van facilitar les seves bases i l'espai aeri.

Però a Bin Laden no el van trobar i va mantenir desafiadores les seves diverses cèl.lules. La impotència nord-americana, unida a bastos interessos, va desplaçar el centre de la seva actuació a l'Iraq, on, basant-se en falsedats, es va perpetrar una de les més greus violacions del dret internacional en nom de la democràcia. La invasió, la guerra i la postguerra allà són un dels disbarats més grans comesos per països autoqualificats com a civilitzats.

SENT

GAIREBÉunànime aquesta valoració i un cop iniciada la retirada de tropes de terra iraquiana, queda l'Afganistan. Allà continuen contingents diversos, que tenen com a única opció no- més sobreviure i autodefensar-se. No podran derrotar unes guerrilles que, amb un ampli suport, campen per aquells territoris plens de trampes i opi. Els senyors de la

guerra hi proliferen i els exèrcits de diversos països no han pogut portar-hi ni la pau ni la cultura democràtica. El règim talibà va ser enderrocat, però la gran fragilitat d'un Govern sustentat només per forces invasores no augura estabilitat. En aquest 2008, els atacs dels grups armats han augmentat un 50% sobre l'any anterior. És la xifra més alta des de la invasió, i són més de mil els civils morts. Desgraciadament, la pau és més lluny a l'Afganistan. La violència ha empitjorat i és extrema: s'ha incrementat un 543% els últims cinc anys.

Et pot interesar

Mentrestant, molts governs continuen, per les seves aliances amb els EUA, portant tropes al país. Potser els EUA hi desplaçaran el doble de contingents després de la imminent marxa de l'Iraq, per intentar evitar un segon fracàs. 86 soldats espanyols han mort en aquella guerra. Les consignes oficials que hi són per defensar-nos a tots no són sòlides. Els atemptats terroristes se succeeixen a tot el planeta, mentre els països occidentals gasten a l'Afganistan unes energies inútils. ¿Fins quan?

* Advocat de l'Estat.