Set x set
Torna Bizanci
Una exposició a la Royal Academy de Londres ha tornat a posar de moda el nom de Bizanci, quan semblava que l'Imperi bizantí ja era cosa de llibres i historiadors plens de pols. Ressorgeix Bizanci amb tota la seva esplendor, i amb Bizanci es reivindiquen els 11 segles i els 90 emperadors de l'Imperi romà de l'Orient que tenia el seu centre a Constantinoble, ciutat convertida en capital per Constantí el Gran l'any 330.
Poques ciutats hi ha a Europa que hagin aconseguit fugir de la uniformització imposada per les botigues franquícia, els centres de vianants i el turisme de masses. Istanbul és una d'aquestes ciutats; l'altra és, probablement, Nàpols. M'agrada perdre'm per Istanbul, la ciutat que va ser Constantinoble ("la ciutat de Constantí") i va ser Bizanci, el palimpsest a cavall d'Orient i Occident conquistat pels otomans el 1453. Encara avui, quan visito la monumental església de Santa Sofia (reciclada en mesquita pels turcs i avui convertida en museu) m'és fàcil sentir el vertigen de la història i d'aquell imperi llu- nyà que va saber crear una artesania única.
Torna Bizanci i torna un món apassionant. El seu final el va saber relatar amb mestria l'anglès Steven Runciman a La caída de Constantinopla, una joia rescatada per Javier Marías a la seva editorial del Reino de Redonda. Torna Bizanci i penso que un bon complement a l'exposició de Londres és un viatge als monestirs del mont Athos, on abunden els tresors bizantins i els gravats de Constantinoble, la capital, et diuen els monjos amb enyorança, de l'antic Imperi bizantí, el de l'àguila bicèfala que porta la creu en una pota i l'espasa a l'altra.
