Ambigüitat

M'ha arribat una crítica elogiosa a un llibre que he publicat no fa gaire. L'autor es declara entusiasmat --moltes gràcies!--, malgrat la meva usual actitud "ambigua", diu. Em confesso sorprès. Amb els anys m'he tornat conciliador, però n'hi ha que encara em miren amb prevenció a causa dels meus posicionaments rotunds, també diuen. Veig que una pretesa taxativitat haurà ara de conviure amb una suposada ambigüitat. Té gràcia.

I significat. Vol dir que els mateixos fets són percebuts de manera molt diferent pels distints observadors. Més que diferent, oposada. Per això la paradoxa és significativa, ja que posa de manifest la varietat de valoracions que comporten els fets complexos. De la mateixa manera que la carcúndia popular troba perillosament esquerranosos els seus correligionaris de centre-dreta, uns i altres em semblen cares del mateixancien régime,amb simples matisos. Però matisos importants. Aquí ja comença l'ambigüitat, es veu.

Si reconeixes les diferents cares dels fets complexos corres el risc de semblar ambigu. Però coherència no és monolitisme. Quan reflexiones i estudies, dubtes i matises.Llorenç Villalongava deixar-ho vist per a sentència en les primeres ratlles deMort de dama:"Donya Obdúlia Montcada conservava, als vuitanta- quatre anys, la mateixa intel.ligència, clara i escassíssima, que als vint- i-cinc". Per això era tan coherent i decidida, gens ambigua. "No hi ha res més animal que una consciència ben neta al tercer planeta del sistema solar", és a dir a la Terra, escriu la poetessaWislawa SzymborskaaUn gran nombre.

Complexitat

Reconèixer i gestionar la complexitat és el gran repte dels temps que corren. Cal desenvolupar aquesta capacitat per tal que les paradoxes no se'ns tornin contradiccions. El simplisme voldria evitar la contradicció abolint la paradoxa. S'equivoca, perquè la paradoxa és habitual en situacions complexes. La contradicció només s'evita assumint la paradoxa.

Però els coherents simplistes, defensors tradicionals de les ortodò- xies (que són sempre simplistament coherents), escometen contra l'ambigüitat de la multidimensió. Per exemple, fan votar els seus diputats com un sol home (o com una sola dona, per ser coherents amb el llenguatge políticament correcte, que sol ser literàriament infumable). Així, hem vist els socialistes espanyols fent compactament costat a la dreta europea més reaccionària a l'hora de condemnar els sense papers a 18 mesos d'internament inic.

Notícies relacionades

Que no s'oblidin d'allò important

ZP i la cella com a ‘gang sign’

Excepte tres diputats --tots tres del PSC, per cert, cosa que celebro--, els socialistes espanyols han acatat la disciplina de vot, que és una pràctica tan respectada com al meu entendre lamentable: si tots voten el mateix, ¿per què calen tots? Doncs s'ha obert una investigació interna, a veure com ha pogut passar una cosa així...

La gràcia d'un parlament és que reprodueix de manera estadísticament aproximada i senzilla les veus de la societat complexa que representa. Però senzill no equival a simple. Si el parlament queda reduït a tres o quatre veus que voten al dictat, la senzillesa emuladora de la realitat complexa esdevé pur simplisme. Potser algú ho trobarà ambigu, però alguns pensem que només la geometria variable de les idees permet gestionar la paradoxa respectant l'ètica i els valors. Aquesta és l'ambigüetat que subscric.