ETA i la seva reforma del sistema

Si féssim cas de la recomanació de la vicepresidenta del Govern, no dedicaríem cap atenció al que diu ETA. Però tots, el Govern també, prestem molta atenció a la proposta d'Anoeta i al subsegüent comunicat de la banda anunciant la treva. Continuarem, doncs, comentant els comunicats d'ETA intentant aprendre alguna cosa i avançar per defensar més bé la democràcia i l'Estat de dret.

En l'últim comunicat de la banda hi ha una cosa que crida l'atenció: diu que el president del Govern,Rodríguez Zapatero,ha perdut l'oportunitat de reformar l'Estat, i que està preparant un diàleg amb ETA només tècnic --limitat a parlar de presos i d'entrega d'armes--. Es podria dir que ETA, en lloc de lluitar contra l'Estat espanyol i contra el francès --i contra el sistema Estat com a tal, ja que és el que escriuen als seus pamflets teòrics--, de sobte ha descobert la seva vocació de defensora del sistema Estat de dret a través de la reforma d'aquest. Tots els reformadors han pretès sempre millorar la institució, i n'exigien la reforma per consolidar-la i capacitar-la per al futur.

ÉS CLAR

QUEmolts reformadors han estat expulsats de les institucions que pretenien reformar, ja que no totes les propostes de reforma s'han entès com de consolidació i capacitació, sinó com a dissolutòries del que es pretenia reformar. Així, el papaGregoriva ser un gran reformador de l'Església, com molts fundadors d'ordes religiosos, com els mendicants. ALuter,en canvi, el van excomunicar.

La línia divisòria entre propostes de reforma que poden redundar en la consolidació, per millora, de la institució, i la seva desintegració no sempre és clara. En el cas d'ETA, tenim la sort de saber que el que pre- tén no és la consolidació de l'Estat de dret, sinó la seva desintegració completa, sigui per donar pas a l'Estat basc, o als denominats nous subjectes motors de la història: les nacions sense Estat en el context d'una alterglobalització sense estats.

Però, en molts altres casos, els dubtes són més que les certeses. En el cas dels diferents, però molt semblants, plans deJuan José Ibarretxe,el punt de partida és la reforma de l'Estatut de Gernika, amb les reformes de la Constitució necessàries, mentre que el d'arribada és el dret a decidir del poble basc com a subjecte col- lectiu clarament definit, el dret d'autodeterminació i, en definitiva, la independència. El que passa és que el camí es defineix com un camí de reforma de l'Estat, de reforma constitucional perquè Espanya es defineixi com un Estat plurinacional, suposant sempre, encara que no es digui de manera manifesta, que cada nació posseeix un dret irrenunciable a constituir-se com a Estat.

És legítim preguntar-se llavors si les reformes, l'estatutària i la constitucional, que proclamen els plans dellehendakariestan dirigides a consolidar l'Estat mitjançant millores, o si, per contra, el que pretenen en definitiva és debilitar-lo fins al punt de poder anar-se'n amb tranquil.litat. És a dir: la desintegració de l'Estat en la seva configuració actual, no només territorial, sinó ciutadana.

Tot i que és cert que determinades reformes de l'Estat poden sortir a l'encontre del camí cap al punt d'arribada dels plans d'Ibarretxei reforçar, millorant-lo, l'Estat de dret que és Espanya, i que aquest punt de trobada pot, encara que no inevitablement, ja que també pot provocar el contrari, calmar els desitjos d'alguns nacionalistes d'arribar fins al final del camí. O bé fer- los creure que si hi insisteixen suficientment, més fàcilment arribaran a bon port.

És d'agrair que, per diferents raons, els nacionalismes a Espanya comencin a ser més francs respecte als seus fins no tan últims. Des de la declaració de Barcelona firmada per CiU, PNB i BNG --que plantejava des del sobiranisme un Estat confederal--, des del pacte nacionalista d'exclusió d'Estella/ Lizarra, fins a les últimes manifestacions tant de CDC com del PNB, cada dia és més clar que quan parlen de reforma de l'Estat només estan pensant en un pas en el camí cap a la seva fi, definida cada vegada amb més claredat com la constitució d'un Estat propi exercint de manera positiva el dret d'autodeterminació, que només es planteja per exercir-lo en aquest sentit positiu.

EN

AQUESTAsituació, són dos els perills que assetgen els que estan realment interessats en la consolidació de l'Estat de dret que és Espanya: argumentar a partir de les intencions cada vegada més manifestes dels nacionalismes perifèrics per recelar de tota possible i necessària reforma de la Constitució, de l'Estat de dret, o entrar en la via de reforma des de la consideració de quin és el llindar de cessions assumible per sortir a l'encontre de les aspiracions nacionalistes.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Ni una cosa ni l'altra consoliden, millorant-lo, l'Estat. El que fa falta és una política d'Estat activa que busqui la reforma d'alguns elements essencials d'aquest Estat: fonamentalment, la reforma del Senat, per fer-ne la institució comuna de representació de la pluralitat territorial d'Espanya i seu de la multilateralitat institucionalitzada com a representació del conjunt.

* President de l'associació cultural Aldaketa (Canvi per a Euskadi).