Contrastos i paradoxes a Amèrica llatina // JESÚS López-Medel
Una oportunitat per a l'Equador
El país elegeix demà un Congrés que redactarà una nova Constitució en un procés amb llums i ombres
Amèrica Llatina és un continent ple de contrastos i paradoxes. L'Equador és un dels països on es fan més evidents. Hi ha dos aspectes que són una clara manifestació d'això: la pobresa i l'emigració. Aquest bell país és, després d'Haití i Bolívia, el més pobre de la regió. Dels 13 milions d'habitants, gairebé la meitat viuen en la pobresa. El salari mitjà és de només 180 dòlars mensuals i és un Estat on el desenvolupament arrossega la càrrega d'un enorme deute extern equivalent a un 42% del seu pressupost. Però, al mateix temps, s'ha de ressaltar que l'Equador té una gran potencialitat econòmica. A més a més de ser el primer exportador mundial de bananes i també de les belles roses que s'hi cultiven, i de la seva producció de cacau i cafè, té una riquesa amagada per explotar. Són les reserves de recursos naturals, especialment el petroli, que el col.loquen com el 24è país del món.
La segona paradoxa és que, tot i ser un dels països amb més emigrants d'Amèrica Llatina (aproximadament 800.000 a Espanya, en segon lloc després dels marroquins), és, curiosament, un país que rep més immigrants. Milers de peruans i colombians es desplacen a l'Equador per buscar-hi feina. Precisament les remeses enviades des de l'exterior són, després del petroli, la segona font d'ingressos. El 25% de la població rep diners procedents de familiars que un dia van emigrar.
NO OBSTANT, encara que l'arribada d'euros convertits en dòlars (és la seva moneda oficial des del 2000) suposa una important injecció econòmica, tot això amaga altres realitats, com quan a vegades l'emigrant va posant distància amb la família d'origen, reorganitza la seva vida i deixa d'enviar diners als parents que es van quedar allà.
Però encara més que tot això, el principal actiu que té l'Equador és la seva gent. Prova d'això és que dins de la diversitat de grups immigrants a Espanya, els més requerits són precisament els equatorians, tant per la seva laboriositat com perquè inspiren més confiança que d'altres. Així, juntament amb el treball en agricultura, és freqüent trobar nacionals d'aquest país en tasques que impliquen una relació especial en l'àmbit familiar, com és el servei domèstic, i especialment l'atenció de nens i persones grans.
Però els equatorians, com tants altres llatinoamericans, han estat poc afortunats amb els seus governants. El conjunt de dirigents polítics no s'ha caracteritzat per la seva completa aplicació a resoldre els problemes del país ni per la seva honestedat. Amb el temps, la capacitat de mobilització social ha suposat una gran inestabilitat. Tres presidents enderrocats per revoltes populars en 10 anys i quatre mandataris interins en el mateix període.
Fa un any hi va haver eleccions presidencials i parlamentàries. A la segona volta, a un contrincant molt adinerat i guaridor evangèlic el va guanyar un candidat jove i gairebé desconegut. Rafael Correa havia estat ministre d'Economia en el Govern de transició anterior, i havia destacat en aquell gabinet juntament amb qui era ministre d'Exteriors i abans brillant ambaixador a Espanya, Francisco Carrión. Correa va fer una aposta arriscada al no presentar candidatures al Congrés. Demanava la formació d'una Assemblea que redactés una nova Constitució. En aquest any hi ha hagut tensions, fins i tot físiques, entre els parlamentaris i a nivell popular, però, fins i tot amb dubtes jurídics, s'ha sortit amb la seva: el Parlament ha cedit davant d'aquesta ambiciosa pretensió presidencial.
Aquest diumenge s'elegeixen els 130 congressistes que hauran de redactar una Constitució que substitueixi l'anterior, que a penes té 20 anys, i fixi les bases d'un progrés de país. En aquest procés hi ha llums i ombres. Entre les primeres, hi ha la il.lusió col.lectiva de donar un impuls davant d'una classe dirigent desprestigiada, i, en aquest sentit, és necessari aire fresc i una oportunitat de desenvolupar l'Equador.
No obstant, als que defensem la democràcia, les llibertats (entre elles la de discrepar) i l'equilibri de poders i el control d'aquests, el context ens preocupa. Davant d'altres formes més racionals (i democràtiques) de desenvolupar idees d'esquerra --com passa a Xile, l'Uruguai o el Brasil-- la presència populista de Chávez a tota la regió constitueix un element pertorbador. És sabut que el dirigent bolivarià no aspira únicament a dirigir el seu país, sinó també a exercir una gran influència sobre els altres estats de la zona.
A PART DEL seguidisme d'Evo Morales a Bolívia, Correa a l'Equador és un altre alumne avantatjat de Chávez. No obstant, es diferencia del líder cocalero per la seva formació universitària (a Europa) i les seves fermes creences cristianes en un context clarament catòlic. De l'absolut fracàs de l'Assemblea Constituent de Bolívia n'ha d'aprendre. Aquest país andí està fracturat i té un alt nivell de confrontació. Correa ha d'evitar per a l'Equador aquest camí. Així, haurà de fer alguna cosa tan sana en democràcia com dialogar i no molestar-se per les crítiques que d'altres li fan. Té davant seu el repte de posar en marxa un país on ningú se senti exclòs, eliminar l'abundant corrupció (el tercer país després d'Haití i Veneçuela), enfortir les institucions i combatre la pobresa. Per a això, no fan falta populismes demagògics.
*Diputat per Madrid (PP). Observador de l'OEA a l'Equador el 2006.
