Set x set // JULI CAPELLA
Potser sí, potser no
Hi havia una vegada, fa molts anys, un pagès que era l'enveja de tot el poble, ja que tenia un bonic cavall blanc. Li deien: ¡quina sort que tens! I ell els responia: potser sí o potser no. Al cap d'uns mesos el cavall es va escapar de l'estable i es va perdre entre la malesa del bosc. De seguida tot el poble va començar a comentar la mala sort que havia tingut. Però ell tornava a contestar impassible: potser sí o potser no. Passats uns dies, el cavall va tornar i amb ell tres bonics poltres que l'havien seguit, cosa que va fer augmentar la fortuna de l'amo. Aquesta vegada la gent opinava que havia estat un gran cop de sort. Però ell persistia: potser sí o potser no. Tractant de domesticar un poltre, el seu fill va tenir la mala fortuna de caure i trencar-se una cama. Això va tornar a compungir els seus veïns que es lamentaven de la mala sort d'aquest, però sense immutar-se tornava a dir: potser sí o potser no. Aleshores va esclatar una guerra i les tropes del rei van venir a reclutar tots els joves del poble, menys el seu fill, convalescent de la caiguda. Tots els reclutats van morir i la gent va tornar a exclamar: quina sort has tingut, i ell com sempre va tornar a respondre...
Cadascun es pot aplicar el conte a la seva vida quotidiana. Quantes vegades l'aparent infortuni no ha estat més que un oportú salvavides, o per contra la sort, antesala de la desgràcia. Vet aquí una versió hindú llarga del nostre refranyno hi ha mal que per bé no vingui, i viceversa.
Però una actitud tan passiva, ¿no és al cap i a la fi resignació? ¿O potser, per contra, es tracta de temperància i saviesa? Segurament deu significar maduresa. Encara que, potser sí o potser no...
