La roda // IMMA Muñoz
Passió, negoci i pirates
Politicalamity acaba de treure el seu primer disc. ¿Politiquè?, diran vostès. Politicalamity. Com si fos xinès, ¿oi? Doncs els diré que és un grup de Barcelona que fa una música festiva i contundent amb una partitura pleneta de varietat (a anys llum de la repetició de quatre acords), que passeja entre el surrealisme naïf i la revolució en les lletres i que sorprèn en directe. ¿Que com pot ser que ni se n'imaginessin l'existència? Doncs perquè la indústria del disc només sap de Bisbals, orelles amputades i cants de boig.
Els Irakunda, Caracol Velocista, Kung Fu Masters i tantes bandes que intenten demostrar que una altra música és possible ho tenen molt difícil per aconseguir que la seva passió (aquella que els fa assajar cada dia després de la feina, deixar part del sou a llogar un local, viatjar per tocar sense veure un duro a tot poble que els ofereixi un escenari) es converteixi un dia en professió. Hi ha un circuit musical alternatiu, sí, però hi accedeixen uns quants afortunats i prou, i no sempre amb criteris d'innovació i qualitat. L'esnobisme pesa.
Deuen pensar que descobreixo la sopa d'all. Que ja s'ha dit mil vegades que aquí no hi ha cultura musical. Que s'ha denunciat la falta de sales. Que no hi ha manera d'obtenir ajudes públiques. Però és que últimament, arran de l'auge de la pirateria, hem hagut de sentir les megadiscogràfiques dir que el CD de llençol els impedeix apostar per bandes joves i innovadores. ¿Podrien definir "innovadores"? Perquè ni ho van fer en època de vaques grasses ni ho faran ara que la caixa dels to-politò-sonitò ha crescut un 56%. La indústria del disc ha trobat una nova mina per als de sempre. Així que, d'acord. Recolzem elnoa la pirateria. Però que busquin un altre argument.
