Assegurats contra el proteccionisme

Les negociacions de la Ronda de Doha per al desenvolupament estan estancades des del mes de juliol. Ha arribat el moment de donar- hi un impuls renovat per evitar que fracassin. Els polítics, els directius empresarials i els membres de la societat civil són conscients dels costos econòmics i polítics d'aquest fracàs. Un fracàs que ens abocaria al proteccionisme.

Els líders de 21 països de la conca del Pacífic, reunits aquests últims dies al Vietnam en el si de l'APEC, el fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic, també ho han vist així i han fet clarament una crida per a la represa de les negociacions sense més endarreriments. Per la meva banda, he demanat als negociadors dels 149 països membres de l'OMC, a Ginebra, que comencin els treballs preparatoris amb vistes a aquesta represa. Doha no pot fracassar.

El naufragi de la Ronda de Doha suposaria efectivament una alegria per als que promouen el proteccionisme, contra el qual l'OMC ofereix la major pòlissa d'assegurances col.lectiva. Només cal recordar la llei que el 1930 va portar els Estats Units a quadruplicar els seus aranzels. Molts governs europeus van adoptar aleshores mesures de represàlia davant de les exportacions nord-americanes. Els resultats van ser devastadors: la desocupació va créixer en el país del 9% que hi havia el 1930 fins al 25% del 1933. Les exportacions van registrar una caiguda del 60% i les importacions es van reduir en dos terços. L'impacte es va deixar sentir en una gran depressió arreu del món. L'ús agressiu de sancions va donar lloc al nacionalisme eco- nòmic, un dels factors que van conduir a la segona guerra mundial.

Ara està en joc l'enfortiment del sistema comercial mundial no discriminatori que va sorgir amb l'experiència d'aquell desastre, és a dir, un sistema que va garantir, i que encara garanteix, que el comerç es regeixi per l'imperi de la llei i no per la llei de la selva.

El problema actual en aquestes negociacions és l'agricultura, que suposa menys del 8% del comerç mundial i menys del 5% de l'ocupació als països industrialitzats, però que manté bloquejades les negociacions sobre els serveis, els productes industrials i la millora de les normes comercials. És cert que qualsevol reforma de l'agricultura resulta políticament difícil, però el que ara es demana als governs és poca cosa comparat amb els beneficis que podem perdre si no es fa aquest pas. Es tracta de reduir uns quants milers de milions de dòlars en les subvencions agrícoles que distorsionen el comerç, i una reducció de tot just uns punts més en els aranzels mitjans aplicats als països rics i els grans països en desenvolupament emergents.

ELS GOVERNS ja han acordat posar fi a les subvencions a l'exportació que tant de mal han fet als agricultors de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. També reduir els aranzels dels productes agropecuaris i industrials mitjançant fórmules ambicioses, amb la qual cosa disminuiran els obstacles al comerç. En relació amb els serveis, les economies més fortes del món han acordat suprimir restriccions existents i crear noves oportunitats comercials per als proveïdors estrangers en molts sectors, com ara les telecomunicacions, els enviaments postals urgents, la banca, les assegurances i els serveis d'informàtica.

Per primera vegada tenim al nostre abast un acord per reduir les subvencions a la pesca, que tant han contribuït a exhaurir els mars. Si es tanqués, a mes a més afavoriríem una coherència més gran entre les polítiques comercials i les mediambientals, mal coordinades en el passat. S'establirien noves normes per agilitzar els procediments duaners, accelerar els tràmits i frenar la corrupció.

Amb la suspensió temporal de les negociacions comercials multilaterals, molts governs s'han llan- çat a negociar acords bilaterals o regionals. Aquests acords poden complementar un sistema multilateral sòlid, però no podran mai substituir-lo. Els acords bilaterals tenen molt menys per oferir que un pacte d'abast mundial. En ells no s'aborden qüestions de sistema, com ara les subvencions a l'agricultura i la pesca, o els procediments antidúmping o de facilitació del comerç. A més a més, creen una infinitat de normes i procediments diferents que incrementen els costos administratius per als empresaris.

El conjunt de normes de l'OMC té més de 10 anys. Algunes han deixat de ser pertinents i haurien de ser substituïdes, i n'hi ha que segueixen sent clarament injustes, sobretot per als països en desenvolupament. Aquests països, que necessiten més accés als mercats per a les seves exportacions, corren el risc de desestabilitzar-se si el sistema no aconsegueix proporcionar- los-ho.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

ENS QUEDEN pocs mesos per salvar les negociacions. La responsabilitat d'actuar amb flexibilitat i buscar el compromís recau sobre tots, en especial sobre els actors més importants: els EUA, Europa, l'Índia, la Xina, el Brasil o el Japó. És poc el temps que queda i molt el que hi ha en joc.

Som com un grup de maratonians cansats que han recorregut 41 quilòmetres i encara els falta l'últim. Aquest quilòmetre és el més dur, però després d'haver-ne recorregut 41, ¿per què abandonar la carrera? Si no actuem ara, lamentarem haver perdut aquesta oportunitat.