Resposta a una nota del president // Félix De Azúa
Ho sento moltíssim
L'elogi de la catalanitat de Montilla que fa Maragall és incompatible amb el socialisme
És desolador polemitzar en públic amb un amic, per això mateix avanço que, malgrat el que vostès llegiran ara, segueixo sentint-me amic personal dePasqual Maragall,si ell m'ho permet. No obstant, les seves paraules del 21 de setembre en defensa deJosé Montillasón massa interessants per deixar-les passar.
La nota, escrita sens dubte amb molt bona voluntat i contra el pitjor del nacionalisme català, és un certificat de puresa de sang ("Pepe,ets més català que molts que creuen ser catalans de soca-rel") expedit per algú capacitat per a això. El bateig està guiat per la millor intenció, però és inacceptable. En un país lliure ningú ha de demostrar res sobre la seva nacionalitat. L'argument no pot ser: "Tu no ets jueu,Pepe,sinó alemany, malgrat el que diuen els que creuen ser alemanys de pura sang". L'argument hauria d'haver estat: "Aquells que separen els jueus dels alemanys són feixistes". Només durant el peronisme els argentins havien de demostrar que eren (bons) argentins.
El perill més gran de la partitocràcia catalana és que el seu nacionalisme l'ha anat empenyent cap a posicions cada cop més dretanes, com a tots els partits nacionalistes europeus. No és un consol, ni molt menys una justificació, dir que també el PP s'inclina a l'extrema dreta. És molt perillós que els socialistes utilitzin arguments nacionalistes, perquè deixen una immensa part de la població catalana fora del Parlament. Per això no van arribar ni al 50% en la votació de l'Estatut. I veurem si es poden recuperar una mica en les pròximes eleccions.
La definició que apareix en la nota deMaragall("Tens el caràcter català") pertany a l'antropologia romàntica, quan hi havia gent que creia en "el caràcter anglès" o "el caràcter eslau". Moltes vegades he dit que el nacionalisme català i el basc no són sinó adaptacions del discurs espanyol sobre "el caràcter ibèric". Vet aquí un exemple.Maragalldiu queMontillaté "caràcter català" pel següent: "No parles per parlar, no dius paraules sobreres, no parles a la babalà". I de tot això sembla que es desprengui que els no-catalans són uns xarlatans sense sentit. Com a tret de caràcter és un invent, i ho comprovarà qualsevol que miri de tant en tant TV-3 o que al bar segui a prop d'una taula de culers. Però com a creença és delirant.
LA SEGONA part de la definició és curiosa: "Ets rigorós, ets seriós, ets autèntic". Si fa no fa és el queMaeztudeia dels extremenys i pertany al mite del català com a viatjant de comerç de qui et pots fiar. Aquella època ja va passar i avui un no es pot refiar ni d'internet. En aquest moment l'únic seriós, rigorós i autèntic que queda a Catalunya és Sancho de Ávila.
La tercera part comença a ser inquietant: "No amagues la veritat, no fas pactes estranys, no busques la foto, busques resultats". Això és segurament cert deMontilla,però resulta inaplicable als dirigents de CiU i ERC, i així un sospita que la intenció deMaragallés negar queMas, PuigoCarodsón catalans, cosa que m'alegraria moltíssim; i per aquí s'hauria de començar, per fer-los veure als que es creuen catalans quant s'assemblen als nacionalistesmañosimaragatos.
Però en la conclusió tornem a
Terra Mítica: "Ets un català per convicció. T'has guanyat el ser-ho". Vet aquí l'arrel mateixa del nacionalisme, el seu inconfusible origen religiós. Un no és català si viu i treballa a Catalunya, sinó que s'ho ha de guanyar. I per a això hi ha els capellans, per dir-li a cadascú si s'ha guanyat o no el paradís, cosa que és com qui diu un lloc de treball. Com deiaJosé Antonio:"Ser català és una de les coses més serioses que es pot ser en aquest món". La nefasta influència del conservadorisme bavarès dePujolha penetrat en l'ànima socialista i han germinat flors del mal.
Perquè aquest retrat del caràcter català és incompatible amb el socialisme, i més pervers que el model convergent, el qual només és la continuació del catolicisme i els negocis del franquisme, dirigit per un grup de pressió molt conservador i una mica provincià, perfectament adequat per manar en una regió acomodatícia.
Notícies relacionadesI aquest és el drama: en la definició deMaragallno hi ha cap tret atractiu. No es diu que els catalans siguin oberts, educats, cosmopolites, emprenedors, simpàtics, au- daços, acollidors, sense complexos d'inferioritat, instruïts, divertits, viatgers, pràctics, investigadors, curiosos, jo què sé, alguna cosa que pertanyi al present. En aquesta definició nacional, els catalans apareixen com a petits comerciants, sobris i treballadors, model 1962. L'ideal de laFerrusola,d'Heribert Barrera,de l'empresari franquista catalanista, deLaín Entralgo,de l'Avui...
Aquesta visió raquítica del "caràcter català" és la que ha fet enfonsar la possibilitat d'un canvi real en la política catalana, la seva autèntica modernització, l'acceptació de la seva població real, la fi dels ideòlegs, la denúncia del clientelisme i l'omertàmediter- rània. El fracàs del tripartit no sembla que els hagi ensenyat res i falta ben poc per a l'1-N. Si no s'espavilen...
