L'entrevista amb Joan Corbella, psiquiatre // Helena Garcia Melero
"En una relació s'ha d'anar a totes"
No sé si li vaig fer una entrevista o si vaig exercir de psiquiatre. Potser em va inspirar el fet de conversar a la seva consulta, però Joan Corbella, el doctor Corbella, com tots el coneixem, és un home que dóna confiança. Sap tractar, sap respondre i explica, perquè està acostumat a escoltar. Ara la seva vida està a punt de fer un tomb. Serà avi i pare alhora. Tindrà una filla de la seva segona esposa, l'escriptora Maria de la Pau Janer, a qui va conèixer en un plató parlant de Coses de la vida.
--¿Com es porta això d'estar a punt de ser pare i avi alhora?
--Doncs com es pot... Les emocions personals són molt difícils d'analitzar.
--¿Per a un psiquiatre?
--Sí, perquè intentes buscar-hi més explicacions. La veritat és que em fa il.lusió tornar a viure les dues experiències. Però el que més il.lusió em fa és que a la meva filla li faci il.lusió el fill que tindré amb la meva dona.
--¿Quan els toca?
--A la Maria de la Pau li toca al desembre, i a la meva filla, a finals de novembre.
--O sigui, que la tia i el nebot seran amics.
--Amic i amiga. Amb el problema que suposa que al començament no es podran conèixer, perquè quan la Maria de la Pau tingui la nena s'instal.larà a Mallorca. Així ho hem decidit, ja que ella té tota la seva famí- lia allà. I jo aniré i vindré.
--Vostè ha sigut generós en la seva relació de parella. Hi ha molts homes que tenen una relació amb una dona més jove i que, si ells ja tenen fills, no volen tornar a començar.
--És que la paternitat i la maternitat són dues coses diferents. Els homes no tenim instint paternal. Els homes estimem els fills a mesura que creixen, establim amb ells uns vincles econòmics, de llinatge, de cognom, però no és el mateix que sentiu les dones. Un home es decideix a tenir fills en la mesura que estima la vida i estima una persona. Però no té necessitat de fills, encara que els pugui estimar molt.
--Però si tens parella...
--Si tens parella, o vas o no hi vas. I si decideixes viure una relació de parella, has d'anar a totes. Però, el que deia, en general la maternitat ha sigut sempre, sobretot històricament, una experiència bastant solitària de la dona.
--¿Qui fa de psiquiatre a un psiquiatre? ¿Els pacients?
--Escoltar els pacients ajuda molt. Els amics també, però si realment tens un conflicte, necessites un professional. Afortunadament, aquest no ha sigut el meu cas. El que és clar és que no et pots tractar a tu mateix, perquè necessites que t'observi algú que pot fer una altra lectura del que et passa. Els teus problemes els tens massa a prop per poder ser lúcid.
--¿Qui ens ho havia de dir? El doctor Corbella, casat amb una dona 20 anys més jove. ¿Li ha fet por el canvi?
--Més que por, respecte. Qualsevol canvi necessita ser analitzat. M'ha fet respecte la possibilitat de perjudicar a algú, pensar que algú es podia haver sentit ferit. Però, finalment, he pres una decisió. A la vida es tenen dilemes, i les decisions es prenen quan un aconsegueix posar d'acord el que sent amb el que pensa.
--¿Com veu el paper de la família avui dia?
--El gran problema de la família avui en dia és que, encara que sembli paradoxal, en el seu si un té molta relació amb gent amb qui en realitat no es relaciona. Moltes vegades la família anul.la la dualitat de les relacions. I és necessari que es produeixin trobades individuals entre els seus membres, de tu a tu. Si això no passa, s'assumeixen rols: el pare fa de pare, la mare de mare... I en moltes ocasions les famílies absorbeixen les parelles.
--¿Quina és la malaltia psiquiàtrica del nostre temps?
--Sobretot, l'angoixa. Anem molt de pressa, molt accelerats, premiem molt l'exigència, sempre volem treure un 10, i això produeix angoixa.
--¿Ha trobat a faltar els espectadors?
--Per mi, la televisió és una cosa anecdòtica. La meva vida és aquest despatx. Quan alguna vegada m'embarco en un projecte televisiu, l'únic que faig és anul.lar les visites d'un dia de la setmana a la tarda, preparar els temes amb els guionistes i gravar un programa. La gent es pensa que jo m'he dedicat molt als mitjans, però a mi mai m'han absorbit. No trobo a faltar gens la popularitat.
--Perquè ja en té...
--És clar que fer programes m'ha permès conèixer gent molt interessant. He fet amistats molt bones, però sortir per la pantalla no em treu la son.
--¿Què li ha semblat el cas de Natascha Kampusch?
--Vaig llegir l'exclusiva que es va publicar a EL PERIÓDICO i, sincerament, jo no em crec aquesta noia. És molt difícil de creure que un mes després de ser alliberada tingui un discurs tan ben elaborat. Entre altres coses, perquè quan la van segrestar no tenia la personalitat formada.
Notícies relacionades--¿Pateix la síndrome d'Estocolm?
--Ella la pateix, això per descomptat, però tots els que estem casats, no l'hi digui a ningú, tenim la síndrome d'Estocolm. Estimem el nostre segrestador.
