Sobre la ciutadania romana

4
Es llegeix en minuts

Els romans van ser l'únic poble que va aconseguir unificar la totalitat del litoral mediterrani sota una única autoritat i mantenir el seu imperi durant segles, cosa que constitueix un dels fets més notables de la història. Roma, a diferència de la Grècia clàssica, va saber construir un imperi i una civilització compactes, sota l'hegemonia d'una ciutat. ¿Com va ser possible aquest fenomen? Els historiadors coincideixen en el fet que la raó d'aquest èxit va radicar en la perfecció i la subtilesa del Dret romà, que mai va ser considerat pels juristes de Roma com un corpus tancat i dogmàtic, sinó com un sistema jurídic susceptible d'una contínua adaptació a la realitat que canviava segons els seus propis principis. En efecte, de mica en mica i en contínua readaptació a les exi- gències plantejades per les noves circumstàncies, les velles normes consuetudinàries dels avantpassats --lesmores maiorum--, de base aristocràtica, exclusivista i tancada, van anar evolucionant fins a conformar un pla vinculant de convivència en la justícia, al qual quedaven sotmesos tots els homes lliures que arribessin a serciutadansde l'Imperi, els quals també gaudien de la seva protecció . És a dir, les institucions del Dret romà i les seves formes jurídiques van tenir una capacitat creixent d'ampliar-se i de fer-se més complexes --al mateix temps que es feien més obertes i flexibles-- a mesura que Roma creixia i augmentaven els seus territoris i súbdits.

LA CLAU d'aquesta capacitat d'evolució jurídica descansa sobre un parell de factors. Per una banda, la flexibilitat del sistema jurídic romà va suposar un avanç extraordinari respecte a les anteriors civilitzacions, per a les quals qualsevol norma --codi d'Hammurabi, De- càleg...-- era per essència immutable, mentre que, per als romans, era just --ius-- el que la societat, a través dels seus jutges, reconeixia com a ordenat i ajustat, en cada cas, a les conveniències generals. I, per una altra part, el joc desenvolupat al llarg de la història de Roma pel concepte deciutadaniava constituir un desafiament i un estímul.

Efectivament, fins que va caure la Repú- blica al segle I aC, Roma va estar governada per una oligarquia. No era una casta sinó un grup gran i fluid de ciutadans que consentia l'admissió en el seu si de nous membres --no precisament pobres--. En aquest sentit, existeix una certa similitud entre la República romana i la forma de govern representatiu que es va desenvolupar a la Gran Bretanya durant els segles XVII i XVIII, on la classe dirigent era elegida per un limitat però significatiu sufragi públic. Però, a Roma, el més autènticament essencial era que el concepte de ciutadà romà --deromano-- era estrictament jurídic, motiu pel qual qualsevol, fos quina fos la seva raça, podia arribar a ser un ciutadà romà. Això constituïa --escriuRichard Jenkyns-- "una mesura notablement liberal, i com a tal va sorprendre els mateixos grecs: ja al segle III aC, el reiFilip Vde Macedònia va ser informat que els romans eren tan liberals atorgant la ciutadania que la concedien fins i tot als antics esclaus". I és que gran part del món romà --afegeixJenkyns-- "estava mancat fins a uns extrems sorprenents" de sentiment nacionalista; raó per la qual no es pot suposar --per exemple-- "que un cavaller britano-romà del segle II aC sentís la mateixa classe de ressentiment cap a la dominació estrangera que un indi culte de l'època deGhandi,ja que la Britània romana no era simplement una societat de celtes governats per itàlics; dóna la casualitat que un dels seus primers governadors era d'origen berber", cosa que permet aJenkynsironitzar sobre el fet que "a Britània els negres començaven la seva carrera pel nivell superior".

Notícies relacionades

Però és que, a la mateixa Roma, els no itàlics van aconseguir posicions de poder ja al segle I dC. En aquest marc, resulta lògic que --després de la guerra social del 91 al 88 aC-- s'ampliés a gairebé tota la península Itàlica la ciutadania de Roma; i que --l'any 212 dC--Antonino Caracalal'atorgués a tots els súbdits lliures de l'Imperi.

SOBRE AQUEST acte integrador --"fonedor de pobles", en paraules d'Álvaro d'Ors-- s'assenta la idea de ciutadania universal que constitueix un dels eixos axials de la cultura europea: que una única llei fa lliures i iguals --en drets i deures-- totes aquelles persones que estan dins del seu àmbit d'aplicació. A això es referia sens dubteXavier Zubiriquan va escriure que "la metafísica grega, el Dret romà i la religió d'Israel (deixant de banda el seu origen i destí divins) són els tres productes més gegantescos de l'esperit humà". I, per això mateix, cada vegada que el nacionalisme adopta a Europa el seu pitjor rostre, se suspèn la vigència del Dret i decau la noció de ciutadania.Joseph Rothho va denunciar amb força: "El món amenaçat i terroritzat s'ha d'adonar que la intromissió del caporalHitleren la civilització europea no significa només un nou capítol de l'antisemitisme. ... Combatent els jueus s'està perseguintCrist.Per una vegada, no es mata els jueus perquè hagin crucificatCrist,sinó perquè l'han engendrat. Quan es cremen els llibres d'autors jueus, en realitat s'està llançant a la foguera el llibre dels llibres: la Bíblia. Quan s'expulsa i s'empresona jutges i advocats jueus, s'està atacant, en el fons, el dret i la justícia". S'ataca, en realitat, l'arrel última d'Europa. Un vell professor em va dir el mateix, de forma una mica planera, fa temps: "Les identitats existeixen, però canvien. Per això, si algú s'obstina a dir que són intocables, alerta: alguna cosa teva perilla". "¿Per què?", li vaig preguntar. "Perquè vol seguir tallant el bacallà", va respondre.