'Cold war': dos amants contra el món

Les primeres imatges de 'Cold war' no ens donen cap pista del que arribarà després. Hi veiem pollastres, i neu, i un violinista de poble amb un abric esparracat; i després més pollastres, i fang. Però a partir de llavors, la pel·lícula no triga a moure’s amb elegància per la Polònia rural de 1949, per Varsòvia i Berlín i, després, pels 'night clubs’ de París. I d’allà, a altres llocs que és millor no revelar ara.

'Cold war' és la nova pel·lícula de Pawel Pawlikowski, una companya de viatge de la que va proporcionar al cineasta polonès premis arreu del món, 'Ida'. Totes dues tenen una fotografia enlluernadora en blanc i negre i format acadèmic, inclouen fogonades de música jazz i exhibeixen concisió narrativa. I totes dues són històries intimistes, però també profundament polítiques sobre el que la segona guerra mundial va fer al poble polonès.

En concret, aquí Pawlikowski retrata la vida sota el jou estalinista a través del tràgic amor entre un músic i la seva musa; i el resultat és una epopeia en miniatura, que condensa una dècada de vicissituds i sotracs històrics en 84 breus minuts. Els amants se separen i es reuneixen, successives fronteres són travessades diverses vegades a diversos països, les línies de la destinació es trenquen i es reparen, i la gelosia i les traïcions afloren.

Explicada en unes quantes línies, la pel·lícula no té res de singular: com tantes i tantes d’altres parla de com, quan ja sembla haver aconseguit salvar tots els obstacles del seu camí, l’amor sovint demostra no ser tan bo com semblava; i tot i així sol negar-se a donar treva als qui en són víctimes, i en el pitjor dels casos, els obsessiona, i els fa molt mal, i fins i tot els destrueix la vida.

PRECISIÓ NARRATIVA

És convenient entrar en més detalls per deixar clar el que fa que sigui tan especial: aquesta precisió narrativa que li permet no tenir ni una escena ni una frase de diàleg sobreres; aquesta quantitat d’imatges tan boniques que un s’hi colaria dins i es quedaria a viure-hi, fins i tot a risc de ser encomanat de la tremenda malenconia que transmeten; l’habilitat amb què suggereix l’avenç del temps a través de píndoles sonores que inclouen cançons populars camperoles, himnes propagandístics, sons llatins, i veus com ara Bill Haley, Billy Holiday i Adriano Celentano.

Notícies relacionades

Montbau llueix arquitectura a ‘Mamífera’

L’amagatall de Judit Neddermann

Finalment, sobretot, aquesta capacitat gairebé incongruent i gairebé miraculosa per quedar desposseïda de dramatisme i tot i així aconseguir que les més hieràtiques escenes i interpretacions ens espremin el cor fins a deixar-nos fets pols.