D’una màquina de cosir Ikea a la 080 Barcelona Fashion: Roberto Montes presenta Bibencia, la marca que ja vesteixen Lola Índigo i Laura Escanes

Darrere de la cotilleria, la ploma, el vidre i aquesta feminitat dramàtica i plusquamromàntica que defineix Bibencia hi ha bastanta biografia. Montes no va créixer entre teles ni tenia ningú a casa dedicat a això. «A casa meva, mai a la vida he vist una màquina de cosir. Recordo la meva àvia fer-me disfresses amb imperdibles», explica. Ell va tenir intuïció, ansietat i molt assaig i error.

Als 18 anys va fer el que fan tants xavals de famílies humils: estudiar una cosa que, en teoria, li garantís feina. Va triar Treball Social, va acabar la carrera i va exercir diversos anys. Però aquella vida correcta no era la seva. «Em vaig adonar que alguna cosa no anava bé, que no funcionava, que hi havia una depressió molt grossa». La sortida va ser deixar Madrid i marxar a València per començar de nou.

Teràpia costurera

La costura va aparèixer gairebé com a teràpia. La seva psicòloga li insistia a buscar un ‘hobby’, una cosa que li aclarís el cap. També va ajudar un altre capítol menys obvi de la seva història: durant un temps va treballar de nit fent de drag, un món en què el vestuari importa tant com el personatge i gairebé res surt barat. Quan no l’hi donaven fet, s’ho apanyava ell mateix.

Va aprendre com va poder. Res d’acadèmia ni patronatge clàssic. Comprava roba, la tallava, la col·locava a sobre de la tela i repetia les formes. «Si per aquí va la costura, per aquí ha d’anar la meva», recorda. La pràctica va arribar amb una màquina de cosir d’Ikea de 60 euros, barata, sorollosa i ja gairebé mítica en el seu relat. «Quan la posaves, literalment els veïns trucaven al timbre». Ho diu amb afecte perquè, per primera vegada en molt temps, feia una cosa que l’il·lusionava.

Evidentment, el gir de guió el va portar la pandèmia. Tancat, sol a casa, sense ingressos i amb la sensació que es podia tornar a enfonsar, un amic li va enviar materials per cosir després d’una conversa qualsevol. L’endemà tenia al pelut plomes, agulles i petits salvavides. Amb això va fer un top. Després un altre. Un d’ells va acabar en una revista valenciana. «¿Una cosa que he fet jo sortirà en una revista? ¡Que fort!». Allà va començar a pensar que allò podia ser alguna cosa més que un refugi.

La marca va arribar després, empesa també per Néstor, la seva parella i company de projecte, que porta la gestió i aquesta part menys romàntica i totalment imprescindible perquè una firma tiri endavant: els comptes, les xarxes… El Roberto dissenya i cus. El Néstor ordena i mou. «Jo soc el cap i ell és la veu», resumeix.

«La meva marca; el meu amagatall»

No va voler posar el seu nom a la marca. «La meva marca era com el meu amagatall». Bibencia li permetia parlar sense exposar-se del tot. El nom va sortir d’una carta de la seva àvia, que va escriure «vivencia» amb ‘b’ perquè no entenia per què existien dues lletres que sonessin igual. Aquella frase parlava que «les vivències eren el camí». I allà estava tot: l’error, la memòria i l’homenatge.

Ara debuta a la 080 Barcelona Fashion amb’Penélope’, una col·lecció inspirada en la dona d’Ulisses i convertida aquí en símbol de la disciplina, la constància i la bona sort treballada. No la que cau del cel, sinó la que es persegueix. La proposta manté els codis de la casa: cotilleria, llaços, rosa pastel, blau clar, blanc, negre i bordeus per parlar, en realitat, d’esforç, desig i perseverança. «La veritable bona sort sorgeix quan el desig de ser feliç es troba amb la valentia de no rendir-se mai», comenta.

En tot just tres anys, Bibencia ha passat d’aquella habitació amb la màquina impossible d’Ikea a vestir noms coneguts i colar-se en catifes vermelles. El cas d’Anabel Pantoja li fa especial il·lusió perquè no va ser una cessió a l’ús, sinó un encàrrec real. També Alana, La Hija del Jeque, ha confiat en els seus dissenys en diverses ocasions. Allà Montes distingeix bé entre una col·laboració que suma i una altra que només consumeix recursos.

Visibilitat i molta feina

Perquè coneix la rebotiga de l’aparador. Sap que moltes firmes petites presten peces a ‘influencers’, estilistes o rostres coneguts amb l’esperança de guanyar visibilitat, tot i que moltes vegades aquesta exposició no compensi la feina ni el cost de producció. «La visibilitat és molt bona, sí, però de visibilitat no menja ningú», lamenta.

Notícies relacionades

Montserrat Torrent, l’organista degana (i sorda), compleix 100 anys: «La música és el millor medicament, totes les altres coses fallen en la vida»

Entre el Raval i l’Eixample: els racons de Barcelona que van marcar la vida de Rosalía

Montes compagina Bibencia amb una altra feina i no romantitza res: «Tinc una jornada partida en una papereria d’una universitat de València». L’èpica del dissenyador emergent no paga factures. Per això celebra cada clienta, cada encàrrec a mesura i cada vestit ‘prêt-à-porter’ venut. També quan una famosa tria la seva roba. Però fins i tot allà posa el focus en un altre lloc: «Per mi és una satisfacció personal, senyal que alguna cosa estic fent bé».

Continua considerant-se emergent, potser per pudor, potser per aquesta síndrome de l’impostor que arrossega des que va arribar a la moda sense estudis, sense padrins i sense invitació prèvia. Però ja ha trobat una cosa que s’assembla molt a una veu pròpia. Una que va començar amb una depressió, va seguir amb una màquina d’Ikea i aquesta setmana puja a la passarel·la de la 080 Barcelona Fashion.