L’amor després de la fase lluna de mel

En la primera temporada assistim al despertar de l’idil·li, veiem com es presentaven mútuament als amics i als pares i com les aspiracions laborals i conviccions religioses de Noah estaven a punt d’engegar-ho tot a rodar. Només a punt: en un final de romcom de tota la vida, ell feia una bona cursa per assegurar a la seva xicota que s’estimava més estar amb ella que no ser rabí en cap.

Aquests nous capítols allarguen la història més enllà del que ho haurien fet moltes pel·lícules que tinguessin aquesta mateixa premissa. És a dir, és una comèdia romàntica que explica el que no expliquen la majoria de comèdies romàntiques: què passa després del gran gest definitiu, del petó final.

Notícies relacionades

Moren el director Rob Reiner i la seva dona, Michele Singer, apunyalats a casa seva, a Los Angeles

Els millors ‘best-sellers’ per regalar aquest Nadal

No tot és plenitud, per descomptat, o aquesta sèrie perdria tota la seva important gràcia. D’entrada, la serietat de la relació entre Joanne i Noah fa més avorrit el pòdcast sobre desaventures romanticosexuals que la primera comparteix amb Morgan (Justine Lupe), la seva desvergonyida germana, amb encara més protagonisme en uns episodis en què es decideix a tenir el seu propi conte de fades. Per més connectada que sembli, la parella central no ho ha aclarit tot: durant un sopar, ella descobreix que ell no ha desdenyat en realitat les seves ambicions i que compta, malgrat tot, que la seva nòvia es convertirà al judaisme abans o després.

La sèrie es torna a sostenir, en essència, sobre l’impossible caudal de carisma aportat no solament per Bell, Brody i Lupe, sinó també, o sobretot, una arma (no tan) secreta anomenada Timothy Simons, actor d’altura (en més d’un sentit) que aquí torna a treure or còmic de la incomoditat. Al repartiment conegut s’hi afegeixen valors segurs com ara Leighton Meester, Arian Moayed o Alex Karpovsky, el Ray de Girls, l’antiga cocapitana de la qual, Jenni Konner, ara és showrunner de la sèrie.