La bossa i la vida

Queda per a la història el temps en què els jutges només parlaven a través de les seves sentències. Avui són molts els que es manifesten amb qualsevol excusa tècnica o professional i analitzen públicament les decisions d’altri. És veritat que la majoria ho fan amb una voluntat pedagògica encomiable, perquè el tercer poder de l’Estat necessita molt de magisteri. Però no és menys verídic que, de vegades, també les critiquen amb un palès biaix ideològic. Quan no exposen sense cap mena d’embuts posicionaments davant causes obertes que després els porten a la recusació. En sobren exemples.

Davant aquesta evidència, resulta paradoxal el malestar exposat per portaveus corporatius quan els mitjans els agrupen per afinitats partidistes, coincidents amb les de les formacions polítiques que proposen o s’oposen a imprescindibles millores del sistema. Ara passa amb la reforma judicial més gran dels últims 40 anys, que acaba d’avalar per unanimitat el Consell d’Estat, i apaivaga la polseguera que han aixecat sectors togats.

Sobre la radiografia d’aquest moment crucial n’ha fet un llibre el jutge Manuel Marchena. El magistrat considerat com el màxim exponent del poder professional, més enllà de l’important càrrec que ha tingut en el Suprem, no ha pogut resistir la temptació de titular-lo La justicia amenazada (Espasa). I ho exposa a partir de "la sensació que s’ha apoderat d’una bona part de l’opinió pública" fins al punt que "amb un repàs dels titulars de la premsa diària o amb uns quants minuts de tertúlia radiofònica n’hi ha prou per convèncer-se que la feina dels jutges no sempre es porta a terme en unes condicions que garanteixin seva la independència".

En l’ampli desglossament dels avatars del món jurídic, detallat en 349 pàgines pel president del tribunal que va jutjar els líders del procés, no es fa esment dels errors judicials. N’hi ha, però. Segons el balanç del Consell General del Poder Judicial fins al 2022 havien anat pujant, i van fer augmentar les indemnitzacions un 32% respecte de l’any anterior. Un dels seus últims receptors ha sigut Alexandre (Sandro) Rosell Feliu (Barcelona, 6 de març de 1964).

Notícies relacionades

Margarit deixa el Mercat de les Flors apostant pel gran format

Comèdia negra amb tocs d’intriga

Reputació tacada

El viacrucis patit per qui va ser el president del Barça seria inenarrable si no fos perquè tot el país el va seguir amb un estupor redoblat a indignació quan, el 24 d’abril del 2019, l’Audiència Nacional el va absoldre de tots els càrrecs per falta de proves. El clamor popular no podia oblidar els 645 dies de presó provisional sense fiança i la petició de revisió que es va revocar 13 vegades, mentre la seva reputació quedava tacada. A la seva família li impedien comprar el més bàsic per l’embargament total de béns i les especulacions dels seus enemics circulaven esmolades com ganivets venjatius. ¿Té preu, això? L’Audiència Nacional n’hi ha posat: 360 euros al dia. Més altres exigües quantitats per despeses de desplaçament a la presó dels seus per visitar-lo i per un contracte perdut. El total, que no s’acosta, ni de bon tros, a la reclamació del perjudicat, obeeix a càlculs freds d’un import que arriba a Sandro sis anys després del veredicte. La jutge que s’hi va acarnissar va ser ascendida en el mateix Tribunal Suprem que no va admetre a tràmit la demanda de Rosell contra ella. Cap òrgan competent li ha demanat responsabilitats. Tampoc Manuel Marchena l’esmenta.