Los Chichos El final d’una odissea marginal

LA FUNDACIÓ.

A la discoteca Lover de Vallecas, propietat d’Ángel Nieto, hi va acudir a principis dels anys 70 Emilio González, àlies el Chicho, a la recerca d’un espai per a ell i el seu germà Julio en els espectacles de música en directe de la sala. El duo, encara innominat, també era de Vallecas, però d’un altre Vallecas, el Pozo del Tío Raimundo, i es buscava la vida a les fondes del centre de Madrid i als pubs de l’anomenada Costa Fleming amb versions de Bambino, Peret i així. Eduardo Guervós, relacions públiques de Lover i cantant d’Eddy, Los Cracks i el seu Batería de Goma, no només els va fer un espai en la programació de Lover, sinó que es va convertir en el seu representant. Va fer falta un nom: doncs Los Chichos. Va fer falta un tercer membre per a la primera gala professional, a la sala de festes Nuevo Electra de Vigo, l’escenari de la qual era massa gran per a dos artistes: es va enrolar el compare Juan Antonio Jiménez Muñoz, Jero, àlies derivat, diuen algunes fonts, de ajero, "persona que ven alls", segons la RAE. Jero va explicar en el viatge amb tren a Vigo que escrivia cançons i per demostrar-ho va cantar Quiero ser libre.

MASSA GITANOS.

Una maqueta de Los Chichos amb Quiero ser libre, entre altres cançons, va arribar a Antonio Sánchez, pare de Paco i Pepe de Lucía i de Ramón de Algeciras. Avalada per Sánchez, no poc aval, la gravació va aterrar a la companyia discogràfica Philips, el primer veredicte de la qual va ser: "Són massa gitanos". Idèntic argument es repetiria més endavant a la llavors totpoderosa RTVE. No obstant, Philips va gravar Los Chichos. Per a sorpresa de la marca, els dos primers senzills del trio (Ni más ni menos y Quiero ser libre, tots dos de 1973) es van vendre molt. L’extraradi havia trobat els seus cronistes.

PIONER RELAT CRIMINAL.

A la cara b del tercer single de Los Chichos, amb Te vas, me dejas a la cara a, hi havia La historia de Juan Castillo. És un tema capital del pop espanyol per diversos motius. Per començar, per la formidable estrofa inicial: "Era una noche de pena y de llanto / puesto que todo condujo a un fracaso. / Iban dos primos y dos hermanos / iban a chorar y los delataron". A partir d’aquí el relat es torna una mica confús, però queda clar que hi ha un robatori frustrat per una xivatada, un assassinat i una condemna. És una crònica criminal amb antecedents en els romanços de cec i alguns pals flamencs, però nova en la música popular moderna espanyola. També és nova en la música comercial la utilització de paraules en caló, com pucabar (delatar), bucharnó (tret) o najar (fugir, pirar-se-les). La historia de Juan Castillo té una germana molt semblant a El fracaso, de Tony el Gitano, publicada pel guerriller segell Acropol alhora que la cançó de Los Chichos. L’explicació més plausible és que Jero i Tony el Gitano, que havien col·laborat anteriorment, van desenvolupar l’embrió de la peça conjunta cada un pel seu costat.

LA PRODUCCIÓ.

La diferència fonamental entre La historia de Juan Castillo y El fracaso és que la primera és un torpede de rumba, rock i salsa i la segona, una rumba crua. Los Chichos van tenir als 70 unes produccions imponents gràcies al sistema d’estudis que regia en la gran indústria discogràfica. José Torregrosa i Alfredo Garrido van ser, respectivamente, el director musical i el director artístic de la majoria de les seves gravacions clàssiques. Ricard Miralles va ser l’arranjador d’Amor y ruleta (1979).

LA DINASTIA DE LA CH.

Los Chichos van inaugurar una dinastia de grups el nom de la qual començava per ce hac: Los Chunguitos, Los Chorbos, Los Chavis, Los Cheles, cosins per cert d’Emilio i Julio. No és descartable que en algun cas es busqués treure partit de la confusió, sobretot en el mercat dels cassets de gasolinera.

PÚBLIC CARCERARI.

Los Chichos van segellar el seu vincle amb el costat il·legal de la vida amb la banda sonora de Yo, el Vaquilla (1985), de José Antonio de la Loma. El grup va presentar l’àlbum amb una actuació al penal d’Ocaña, on estava pres Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla. Va ser el primer d’una vintena de concerts en d’altres tantes presons.

LES DROGUES.

El consum de drogues (cocaïna, heroïna, base de cocaïna) va arribar fins a tal extrem que Emilio va comprar un pis a l’edifici on vivia el seu camell. "Anava i venia tant de casa seva a la meva que em va semblar més còmode viure al pis de dalt", diu l’artista a Nosotros Los Chichos, biografia escrita per Rosa Peña i J. Valderrama. Julio assenyala la base com "la causa real" de la separació del trio original el 1990. Jero va iniciar carrera en solitari i va ser substituït per Junior, fill d’Emilio.

LA TRAGÈDIA.

Jero, ara Jeros, va publicar els elapés Tembló, pero no calló (1990) y Agua y veneno (1993). El músic va morir el 22 d’octubre de 1995 després de precipitar-se al buit des del balcó de la seva vivenda al Pozo del Tío Raimundo. Tenia 44 anys. El seu entorn sempre s’ha referit al succés com "la tragèdia". Jero va ser un compositor prolífic i amb un percentatge de dianes elevat. Té registrades a la SGAE unes dues-centes cançons. I això que a partir de cert moment Los Chichos van acordar gravar també números d’Emilio i Julio.

DEL PRIMAVERA SOUND A CHAMÁN.

Los Chichos van actuar al Primavera Sound del 2016 recolzats per set músics i davant milers de persones. Un mes després van actuar a la discoteca Chamán de Los Escullos, al cap de Gata, amb la música pregravada i davant un centenar de persones. No hi ha gaires grups amb tal amplitud de formats, ni que sàpiguen estar en escenaris tant nobles com de batalla.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

LA INFLUÈNCIA.

Diverses cançons de Los Chichos han sigut samplejades per C. Tangana (Son ilusiones a Tú me dejaste de querer), Dellafuente (La historia de Juan Castillo a La historia de John Castle), Sólo Los Solo (La cachimba a Como podamos ser, Ni más ni menos a Todo el mundo lo sabe) i El Coleta (Te vas, me dejas a Kamborio), entre altres artistes. El grup va tenir un disc de col·laboracions anomenat Hasta aquí hemos llegado (2008), en el qual va gravar versions de temes seus juntament amb Estopa, Peret, Manolo García, Los Delincuentes, El Arrebato i un llarg etcètera.