La veritat és un concepte relatiu

Dissenyada a partir d’un portentós treball interpretatiu de Sandra Hüller –a qui aviat veurem en una altra excel·lent composició a La zona de interés– i el petit Milo Machado Graner, la pel·lícula guanyadora de l’última Palma d’Or de Cannes és una suggerent exploració de la veritat com a concepte relatiu. Res millor que un teòric crim i el corresponent judici, tot i que aquest no sigui un film ortodox sobre tribunals, com tampoc ho és una altra pel·lícula recent de directora francesa, Saint Omer, firmada per Alice Diop.

D’una banda tenim una visió tallant de les relacions i secrets d’un matrimoni, una novel·lista d’èxit i un marit en crisi creativa i vital. De l’altra com aquesta relació de parella afecta el fill de tots dos, amb el sentiment de culpa del pare voletejant per la història. Tot comença amb una caiguda i una mort. Podria haver sigut un accident, potser un suïcidi, plausiblement un assassinat. Però la realitzadora Justine Triet no s’acontenta a exposar la visió del fiscal i la de l’advocat, les certeses dels dos combinats amb el que puguem sospitar de la conducta de la dona. Triet subverteix els codis establerts en aquest tipus de drames i tot i que al final hi ha una resolució legal, el film manca de tota gratificació. El fora de camp de la història retruny a dins nostre quan el relat arriba a la seva fi. La veritat és relativa, una autèntica abstracció.