Tant de bo El Hematocrítico continuï viu a Corea

Ahir a la nit em vaig assabentar que acabava de morir l’últim adult que entenia els nens, que sabia com pensaven i què sentien realment.

 És impensable que mori algú mentre juga. O portant una camisa hawaiana. O a mitja rialla. «No hauria de morir jove algú que ha dedicat la seva vida a escriure contes per a nens», em diu la Desirée, amiga comuna. I, no obstant, allà hi havia la notícia: mor l’escriptor de literatura infantil Miguel López, ‘El Hematocrítico’, als 47 anys.

 Cabrera Infante va escriure que «també moren els que amb tres paraules poden fer un poema, i un acudit, i una cançó». Però no va dir res dels que recorden com es juga i escriuen històries sobre llops ferotges molt poc ferotges, que fan pastissos de pastanaga, que es neguen a ser el que els seus pares esperen d’ells, o sobre princeses Rapunzels amb una melena prodigiosa envaïda pels polls.

 ‘Feliz feroz’ o ‘Rapuncel con piojos’ són només dos dels contes d’èxit a mig món que ell va escriure. També recordo quan va explicar al Jan i l’Alice, de Blackie Books, la idea de fer un diari d’estiu, perquè els nens documentessin el que els passava durant les vacances. Suposo que no volia que ho oblidessin, de la mateixa manera que ell es negava a oblidar la infància, que és l’estiu de la nostra vida. Una vida que en cap cas hauria d’acabar abans de l’hivern, la vellesa, i molt menys en ple joc o a mitja rialla o després, pràcticament, del ‘Hi havia una vegada’. És com veure un gelat de cucurutxo per començar tirat a la vorera.

 L’Hemato era una d’aquestes persones que milloren el món: si era capaç de millorar Twitter, aquest forat on era una estrella i un pioner, com no ho seria de millorar el món, que té el seu trosset bo. Trobava la broma i la importància a tot. Quan alguna cosa li feia gràcia, deixava anar un «‘bueeeeeno’» amb la «‘e’ molt oberta», en corunyès. De vegades no deia res més. No explicava un acudit, sinó que amb aquesta paraula t’ho assenyalava: t’indicava com de divertida, per absurda o patètica, o irònica, que era alguna cosa. I llavors et contagiava aquest riure. Em costa pensar que no sentirem una altra vegada aquest «‘bueeeno’».

 Amb l’Hemato no mataves el temps, ni tan sols el passaves. Quan anava a la Corunya, treia una estona d’on fos, llarga o breu. Recordo una vegada que vam compartim el pati. Un voldria ser l’amic d’infància de la gent adulta bona, talentosa, que li cau molt bé, així que això em va agradar. Ell encara era profe en una escola davant el mar. Així que l’estoneta del bocata la vam passar passejant entre roques i petits penya-segats, parlant de Siniestro Total i dels seus projectes, com deixar l’ensenyament per dedicar-se plenament a la literatura. Semblàvem dues versions ‘cartoon’ d’‘El caminant sobre el mar de núvols’, la tela romàntica de Friedrich, i no faré l’acudit, perquè precisament els acudits sobre obres d’art eren el seu negociat. Ningú els farà millors mai. Bé.

Notícies relacionades

La gossa de l’any

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

 L’Hemato semblava que descobria el món cada dia, però en realitat no era infantil, sinó pueril. Sabia que el nen no és un projecte d’adult, sinó que l’adult, com deia aquell, és el que queda del nen. Coneixia la gramàtica de la seva fantasia i en potenciava la part gamberra. De vegades deia que li encantaria que es parlés més de la mort als contes. Bé. I tot perquè recordava aquesta infància, i suposo que de vegades el posava trist, però intentava mostrar-se sempre alegre. Una alegria melancòlica i de vegades combativa. «Jo vull que m’expliquin per què quan era petit sortia de l’escola a dos quarts de sis, berenava, jugava al carrer, feia els deures, veia la tele, em banyava, jugava a casa, llegia i eren les vuit de la tarda encara. Ara et prens un cafè a les cinc i ja són les dotze», va tuitejar el març del 2022. Bé, doncs això, la vida també li va quedar massa curta. És horrible pensar en la família que va deixar, en la Ledicia, la seva dona, en amics carnals com el Noel.

 El feia riure molt que el seu ‘Feliz feroz’ fos un absolut ‘hit’ a Corea, on se n’han fet fins i tot musicals i l’ha recomanat el Govern. M’ensenyava fotos d’un munt de nens asiàtics amb els ulls ametllats en manera platets de cafè rient amb els seus personatges. Li feia tanta però tanta gràcia que intentarem pensar que, en realitat, no se’n va anar del tot, sinó que va viatjar allà, i que allà continua viu, a Corea. Bé. I que els contes que ha deixat seran les seves cartes.