Carlo Padial: «Barcelona és una ciutat profundament neuròtica, a diferència de Madrid»

Escriptor, guionista i cineasta, Carlo Padial (Barcelona, 1977) va exercir durant anys el càrrec de director de reportatges i continguts originals de ‘PlayGround’, un mitjà de comunicació digital que en poc temps va protagonitzar un creixement sideral (va arribar a superar de llarg els principals diaris espanyols) i va caure amb estrèpit el 2018 després que Facebook fes un canvi en el seu algoritme. El «Vietnam mil·lennista». Padial ha traslladat aquesta experiència i altres de similars a la novel·la ‘Contenido’ (Blackie Books), una sàtira hilarant que a estones sembla un malson de ciència-ficció. 

‘Contenido’ és una novel·la sobre una ‘start-up’ espanyola que, entre altres coses, ve a dir-nos que ‘start-up’ i ‘espanyola’ són un oxímoron. Que això no és viable.

Per a mi, era important explicar que, almenys en el món de la comunicació i de la producció cultural, el que a Espanya anomenem ‘start-ups’ no s’assembla en res a la idea que tenim de les ‘start-ups’ nord-americanes. Hem importat un model que aquí no té massa sentit perquè no hi ha fonaments: no hi ha ni la inversió, ni el desenvolupament, ni res. Aquí les ‘start-ups’ han pujat com una mena d’extensió de la cultura del ‘pelotazo’, que és una de les poques coses persistents i que està en tots els àmbits de la cultura espanyola.

En aquest cas, a l’expectativa d’uns beneficis més o menys ràpids propis de les ‘start-ups’ s’afegeix la promesa d’una llibertat creativa sense límits vinculada a la irrupció dels nous mitjans digitals.

És clar, però tot acaba sent un miratge bastant ridícul. A la gent que hi entra a treballar se’ls promet que poden refundar la societat creant continguts, aquesta paraula tan fastigosa. I en uns anys es passa d’un moment d’idealització màxima, d’expectatives desbordades, a la desintegració absoluta. Tota aquesta estructura desmesurada al final queda reduïda a unes quantes videotrucades, a unes idees que mai es faran realitat, a unes notes de veu de WhatsApp. És un viatge molt trist però també molt potent.

Tu mateix formaves part d’aquest viatge. ¿La novel·la és, d’alguna manera, un intent d’entendre el que va passar?

El llibre, en realitat, parteix d’un profund sentiment de desànim; d’un descontentament derivat d’haver cregut que era possible una cosa diferent. Quan jo vaig entrar a treballar a PlayGround, venia d’acumular experiències laborals molt miserables, tant econòmiques com a nivell més personal, de tracte, etcètera. I davant això, els mitjans digitals t’oferien la possibilitat d’obrir un espai inexplorat, que no existia abans. El disgust ve a l’adonar-te’n que el que pensaves que podia ser una alternativa és en realitat el mateix, o fins i tot molt pitjor, perquè compromet la teva creativitat d’una forma molt fotuda, que a mi m’ha costat mesos treure’m de sobre. Aquesta mena d’estrès de la creativitat, l’obligació de tenir cada setmana, cada dia, idees revolucionàries que un altre tindria potser un cop cada dos anys. Se’ns imposava aquest ritme d’haver de ser genials, si és possible cada hora.

En aquesta espiral sonada, el CEO de l’empresa juga un paper central. Però el llibre no el presenta com un malvat sobre qui carregar les culpes.

Em sembla sempre sospitós quan veig aquests documentals sobre el Fyre Festival o sobre Theranos, que són divertidíssims però que utilitzen el recurs una mica fàcil de dir «que dolent era aquest i que pobrets eren tots aquells altres a qui va arrossegar». M’interessava més un altre tipus d’aproximació. ¿I si estem parlant d’una empresa que, precisament per ser digital i per tant horitzontal, ja no té forma de piràmide i allà són tots una sèrie de guillats que, sense ser gaire conscients, s’estan esclavitzant a si mateixos però també a qui tenen al costat?

En alguns passatges sembla que tinguis la necessitat de reivindicar que allà no tot era dolent. O de remarcar que fora d’aquests nous mitjans digitals les coses no eren gaire millor.

Així és com ho sento. Jo tinc un especial carinyo per la gent que, malgrat tot aquest caos, intentava fer coses que no havia pogut fer en cap altre lloc. Això també s’ha de posar en la seva justa mesura i donar-hi valor. Gràcies a aquest tipus de mitjans digitals es van poder posar en circulació idees que el món de la comunicació, diguem, tradicional mai hauria deixat passar.

Però aquesta promesa de construir un món nou venia sense plans ni projecte, ¿no?

És clar, allà no hi havia res darrere. Era com ‘El mag d’Oz’. Una mena de febre de l’or digital, d’«aquí hi ha un espai nou en què podem fer el que vulguem», però després tot s’aborda sense cap tipus de fonament. D’alguna manera, aquesta gent disparant coses sense context eren l’encarnació d’internet. Això és una cosa que ha quedat i que avui veus permanentment. Jo ara mateix puc fer-me una foto amb un exemplar del ‘Quixot’ i dir: «Uf, que bé el Quixot». I ja està, ja n’hi ha prou. No fa falta invertir temps a llegir el ‘Quixot’ ni assimilar-lo. Ells eren l’encarnació pura d’això, sense límit. Però, és clar, ¿on condueix aquesta inundació de continguts? Al no-res, al buit. La immersió en contingut sense res sòlid a què agafar-te et porta a ofegar-te.

En paral·lel a la peripècia d’aquesta ‘start-up’ boja discorre la història d’una parella que, ells sí, es van ofegant en la precarietat laboral i la impossibilitat de construir res.

És la part del llibre de què potser estic més orgullós. Volia fer una crònica molt precisa però també molt humana d’una parella en el moment present, i explicar com la precarietat t’acaba erosionant d’una manera molt bèstia. Jo ho veig contínuament en gent de la meva edat o més jove, com les relacions de parella estan afectades per aquest sentiment que sempre estàs tornant a començar, que mai et podràs comprar un pis... Això fa que les relacions acabin emmalaltint d’una manera molt fotuda.

¿Hauries sigut capaç d’explicar aquesta història tan trista sense el contrapunt còmic del món delirant de la ‘start-up’?

A mi això no em surt. Jo, quan veig una pel·lícula o llegeixo un llibre en què no hi ha gens d’humor, em sento expulsat. De fet, la principal motivació per escriure el llibre, a part del desencant de què et parlava abans, era la necessitat de preservar la col·lecció de situacions úniques i fascinants que havia anat col·leccionant. Algunes de viscudes per mi i d’altres que m’anaven explicant: el sac de quinoa antiestrès al mig de la redacció, la contractació d’un ‘flow designer’, l’ús d’anglicismes fins arribar a un punt en què ningú entenia ningú, tenir tres sonidistes en una empresa, la progressiva fragmentació dels processos creatius fins a l’abstracció pura... Si jo veig això en un llibre o una sèrie, pensaria: ¿quin món és aquest? Sembla ciència-ficció distòpica, però és tot molt real.

A l’estar ancorat en experiències reals, ¿et preocupa que el llibre es llegeixi simplement com una novel·la en clau? ¿Que el que es prioritzi sigui el joc d’intentar identificar qui és cada personatge?

Davant això no puc fer gaire. Podria expressar la meva perplexitat i defensar-me dient que no, que és una sàtira més àmplia, però també soc molt conscient que activo això. Ja he vist algunes reaccions a Twitter... I m’han explicat de gent que ha entrat corrent a la llibreria com portat pel dimoni per buscar-se al llibre. Però sense voler-lo comprar, ¿eh?, amb un punt de mala llet molt espanyola [rialles]. Jo penso que tot això també forma part del llibre, d’alguna manera. Com una mena d’epíleg. Reaccionis com reaccionis, ja ets part de la sàtira.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Parles del «mamoneig cultural barceloní». ¿En què consisteix i en què es diferencia del mamoneig cultural d’altres llocs?

El mamoneig cultural barceloní és una cosa molt específica de Barcelona. Té una barreja de plaça dura, de mala llet, de no sentir-te mai del tot benvingut enlloc. És com si la mateixa gent que es dedica a l’àmbit cultural tingués un prejudici de fons cap a la cultura. A mi tot això em fa riure molt potser perquè m’hi veig identificat. Si em sento res, és de Barcelona, més que català o espanyol. Barcelona és una ciutat profundament neuròtica, a diferència de, per exemple, Madrid. I després hi ha el que al llibre anomeno «el fenomen dels ulls bojos», que és una meravella molt barcelonina. El joc retinià d’anar als llocs per ser reconegut i alhora a constatar qui hi ha, a establir jerarquies i posicionaments, però sense parlar amb ningú, per després passar-ho una mica a net a casa. Aquestes coses passen a Barcelona i són molt divertides. Per això m’interessava que el protagonista fos un mallorquí que arriba a Barcelona com un cos estrany a buscar-se la vida i es troba tot això. A Madrid no funcionaria igual de bé, perquè a Madrid el primer dia et conviden a coca i acabes al pis d’algú a qui no coneixes. En canvi a Barcelona el primer dia et deixen penjat en un Vivari a les vuit de la tarda.