L’escriptor com a peça de museu, per Laura Fernández

Sobre la porta del Writer’s Museum penja un cartell dels que onegen amb el vent en el qual el perfil d’un home –que recorda vagament a Robert Louis Stevenson– s’inclina sobre el seu escriptori, un antic secreter, per escriure amb ploma. La imatge, romàntica en el vell i original sentit de la paraula, podria teletransportar-se al present, a un present en què el llegat no fos únicament llegat sinó fonament, part d’allò que es continua construint –la literatura escocesa, i per extensió, mundial– si no estiguéssim parlant d’un museu mort. Un mer inventari d’objectes d’escriptors que, a excepció de l’esmentat Stevenson, que, en tant que creador d’un mite, serà sempre modern, contemporani, es van quedar en el passat.

A més de relíquies, curiosíssimes, dels viatges de Stevenson, hi ha, al Writer’s Museum, des de menús de sopars en què va participar el poeta Robert Burns –un heroi nacional–, fins al cavall de joguina en què muntava quan era nen Walter Scott, el novel·lista amb el monument més impressionant del món. De lluny, l’Scott Monument d’Edimburg sembla una església gòtica, i en realitat, és pràcticament una catedral erigida sobre la seva figura, sobre la qual s’han esculpit els més icònics personatges creats per l’autor d’‘Ivanhoe’. Sir Walter Scott és, sí, el tercer escriptor que habita el Writer’s Museum. Scott va ser contemporani a Stevenson, i a la passió que la ciutat va professar pels seus escriptors, que, pel que sembla, va donar per acabats a finals del XIX.

Epicentre de l’univers Harry Potter

Perquè el Writer’s Museum és una institució governamental, i no obstant, tancada a la possibilitat de créixer. Edimburg és una ciutat eminentment literària. I no únicament perquè bona part del seu turisme ho sigui –J. K. Rowling la va convertir en l’epicentre del’univers Harry Potter, perquè va ser allà on va escriure pràcticament tota la saga, hi ha cafeteries que presumeixen aquí i allà, d’haver sigut el lloc en què Rowling va escriure un capítol, o dos o tres, de la història, i no únicament l’avui tancada Elephant House, que va ser on va començar tot–, ni perquè estigui atapeïda de llibreries –amb moltíssima història, i de tot tipus–, ni perquè entre els seus 600.000 habitants es comptin avui un bon grapat d’escriptors, entre ells, Maggie O’Farrell en persona.

La divertidíssima Muriel Spark

Notícies relacionades

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

Guia per a una bona aplicació del retinol

Seu d’editorials –com la petita Charco Press, dedicada a la traducció de literatura llatinoamericana–, i lloc de naixement d’Arthur Conan Doyle– i no només de naixement: ¡tot Sherlock Holmes, inclòs el personatge que el va inspirar, va néixer allà! ¡Els carrerons que recorren els personatges no són londinencs, estan basats en els carrerons de la ciutat vella d’Edimburg!– i Muriel Spark, la divertidíssima escriptora que trenca barreres de tot tipus –i la que millor ha definit l’Edimburg de principis i mitjans del segle XX, i la seva relació amb el món: tant de bo algú tradueixi en algun moment ‘Curriculum vitae’, la seva autobiografia, un ‘Apegos feroces’ fascinant–, la ciutat no deixa de créixer, literàriament, a l’esquena de l’‘establishment’.

Sense Irvine Welsh ni Ian Rankin

¿Un lloc anomenat Writer’s Museum no hauria de deixar d’anomenar-se així si no deixa entrar a ningú més que Burns, Scott i Stevenson? Un museu viu que es tingués a si mateix per un Museu de l’Escriptor s’asseguraria de comptar amb manuscrits de, per què no, ‘Trainspotting’ –Irvine Welsh és un altre il·lustre de la ciutat–, i potser una pipa, o un tauler de ouija del creador de Sherlock Holmes, alguna cosa relacionada amb Harry Potter, oIan Rankin –hi ha rutes del seu detectiu, Rebus, per tota la ciutat–, i potser exposicions temporals de materials de novel·les que s’acabin de publicar, com qualsevol d’O’Farrell. Però no compta amb res d’això, perquè prefereix ser una peça de museu que un museu. I per això, endevineu-ho. Malgrat que l’entrada és lliure, no hi ha mai ningú.