La discutida evolució del ‘clubbing’
Pepe Roselló, fundador de Space i pioner de l’oci nocturn a Eivissa: «S’ha traït l’esperit de l’illa»
El turisme va niar a Eivissa a partir dels anys 60 obrint grans esperances a una població majorment agrícola que va acollir els guiris amb un esperit obert, sense jutjar els seus costums i veient-hi una oportunitat per millorar les seves condicions de vida, explica Pepe Roselló. «Quan han vingut els francesos, els eivissencs han après francès. I quan s’ha hagut de parlar anglès, s’ha après anglès, i alemany, i suec...». Però, sis dècades després, aquesta Eivissa acollidora corre el perill de morir d’èxit, devorada per una noció de l’oci invasiva i amb rivets elitistes que ho capgira tot, ve a dir-nos aquest pioner de l’oci nocturn a l’illa, creador de l’històric Capri-Playboy Club (el 1965) i d’aquesta catedral lúdica anomenada Space (1989-2016), que va ser elegida com a millor discoteca del món en més d’una desena d’ocasions per prescriptors com la publicació ‘Dj Mag’ i els premis IDMA (International Dance Music Award).
Pepe Roselló, que rep aquest diari a la seva oficina a Sant Antoni, transmet un aire d’home d’ordre, atent i cortès, que et parla de vostè i que poc associaries amb el galimaties discotequer fins que repares en les fotos que decoren les parets: sí, és ell, donant-ho tot a la cabina de ‘dj’ amb Fatboy Slim. La seva sembla ser una diversió amb seny, i per això es mostra enutjat amb el rumb que ha pres l’oci ‘clubber’ a Eivissa. «El mes que ve compliré 87 anys. Faig articles a la premsa que de vegades són agressius, i algun no me’l publiquen. Però, bé, si a curt termini puc aportar alguna cosa...», diu, preocupat perquè, segons el seu parer, Eivissa «ha volgut copiar el model turístic de Las Vegas» per crear «centres ludicocomercials de luxe» amb els seus hotels-discoteca i els seus exclusius ‘beach clubs’.
Secundari, però primari
¿Què ha passat? El gir, explica, cal situar-lo el 2012, quan una nova Llei Turística, aprovada pel govern balear de José Ramón Bauzá, va incorporar el concepte de ‘club de platja’, «sense definir-ho ni precisar què pot fer i què no», apunta Roselló, i «permet als establiments turístics oferir activitats secundàries». Que poden arribar a ser més importants (i aparatoses) que les primàries. Des de principis dels 90, les discoteques a Eivissa han d’insonoritzar-se i renunciar als espais a l’aire lliure per evitar conflictes veïnals, un punt que ara, denuncia Roselló, els hotels estan esquivant.
El cas paradigmàtic, que ell situa com la locomotora de tot aquest procés, és l’Ushuaïa Ibiza Beach Hotel, amb 417 habitacions i les sessions diürnes de ‘clubbing’ a l’aire lliure del qual, entorn de la piscina i davant la platja, operen amb un aforament de 7.000 persones. «¿Com pot ser això? És una activitat que no és ordenada, i l’administració se’n renta les mans. L’hotel té una piscina en què no toques el fons. ¿I si hi hagués una allau?», pensa en veu alta. «Vaig tenir ocasió de dir-l’hi a la presidenta Francina Armengol i em va dir que a Eivissa passen coses que no passen en cap altre lloc de les Balears».
Hotels per a adults (i ‘dj’)
Eivissa és aquest lloc del món en què, a l’arribar, al mateix aeroport, et reben tanques publicitàries que anuncien David Guetta i els ‘dj’ de la temporada. Aquest punt genera una «guerra sense treva». L’hotel-discoteca i el ‘beach club’, amb música diürna «a més de 120 decibels», han proliferat a la platja d’En Bossa i a Sant Antoni, i resulten ser «una bomba atòmica», segons Pepe Roselló, perquè «el soroll s’ha propagat per l’illa sense control», estima. «Hi ha zones, com Portinatx, on el turisme familiar ha desaparegut, escombrat pels ‘hotels per a adults’» aquest eufemisme que dona via lliure a la sessió discotequera. El model d’Ushuaïa Hotel s’ha estès, lamenta Roselló, a altres com el Hard Rock i l’Ibiza Rocks. «Hi ha una invasió de l’activitat diürna que ho compromet tot».
I com a cirereta, un culte al luxe que, al seu parer, «destrueix la convivència» i «tergiversa» la motivació que, sis dècades enrere, va impulsar les primeres sales de festes i clubs. La cultura ‘vip’, en auge des de fa poc més d’una dècada, encaminada a fer-te sentir especial mentre mires la multitud ballant amuntegada a la pista des de la teva talaia reservada, es tradueix en taules exclusives que requereixen consumicions mínimes de 5.000 o 10.000 euros. S’han vist comptes amb ampolles de xampany de 40.000. Unes sumes, aquestes, al seu torn, necessàries per sufragar el caixet dels ‘dj’ estrella. Així és el joc. A les franges més baixes de la piràmide, una clientela multitudinària que pot passar-se un any estalviant per poder arribar a tocar, o ensumar, aquests reflexos del luxe. «Tothom vol pujar un esglaó: si ets a baix, aspires a la zona mitjana; si ets al mig, somies compartir espai amb aquests multimilionaris». L’aura d’Eivissa no s’esgota precisament, com il·lustra el pas, aquest estiu, de vedetes com Mick Jagger i Leonardo DiCaprio.
Capitals apàtrides
Però per a Roselló «no podem confondre l’Eivissa veritable de l’Eivissa del luxe, que es basa en capitals apàtrides que s’aprofiten de les plusvàlues creades prèviament pels que han desenvolupat la nit a l’illa», cavil·la l’empresari, actual president de l’associació Noches de Ibiza, des de la qual mira de marcar distàncies respecte a aquesta activitat diürna, que veu desbocada. «S’ha perdut qualitat mediambiental i els equipaments no es corresponen als preus. Molts hotels ni tan sols compleixen la llei: establiments de cinc estrelles que no tenen pàrquing. I cada vegada que hi ha tempesta han de tancar platges perquè hi ha abocaments d’aigües fecals».
A la gènesi de tota aquesta evolució, Pepe Roselló no es talla al citar un nom concret, Abel Matutes, que «des de la seva posició de poder ho controla tot», i a qui veu com «l’artífex de tot aquest moviment de luxes i extravagàncies». Matutes és l’amo d’Ushuaïa, i del Hard Rock Hotel, i des de fa poc, també del clàssic Privilege (exKu)… i d’Hï, la discoteca que ocupa l’espai, de la seva propietat i situat davant Ushuaïa, que va deixar lliure l’Space després del seu tancament el 2016 (a l’expirar el contracte de lloguer, que Matutes va refusar renovar per crear així el seu propi club). Segons el parer de Roselló, el que va ser ministre d’Exteriors amb José María Aznar és «una persona que s’ha acostumat a entendre l’illa com a patrimoni seu, i la classe política li ha deixat fer».
Rumb a Itàlia
Space va tancar i no ha trobat el seu lloc en aquesta Eivissa tan canviada respecte a la de 1989 (o 1965), si bé la marca es manté: l’estiu passat va obrir a Sant Antoni el restaurant Space Eat & Dance, i ara prepara l’obertura d’una discoteca a Itàlia, a la localitat adriàtica de Riccione. En el seu historial, Space compta amb incursions al mig món, de Nova York a Xangai.
Res sembla frenar, malgrat tot, Pepe Roselló, l’individu a qui, en ple franquisme, la guàrdia civil va requisar 500 vinils estrangers que va haver de tornar a comprar en subhasta (a més de pagar la multa), i el Capri-Playboy Club del qual van freqüentar figures com Joan de Borbó, Richard Branson, la princesa Smilja, Massiel i els Bee Gees. L’any passat va veure la llum el seu oceànic llibre de memòries, ‘Pepe Roselló. La Ibiza vivida’ (del periodista Xescu Prats), i ell continua veient la música i l’oci nocturn com a «sinònims d’harmonia, cohesió social, identificació personal,», i no com un «element distorsionador», sospira. Sense deixar de lamentar que «hi ha hagut una traïció a l’esperit d’Eivissa, el que l’illa representava».
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
