‘El gos dels Baskerville’, de Conan Doyle: la fantasmal resurrecció de Sherlock

A més de ser la història de la ‘resurrecció’ de Sherlock i de la reconciliació de personatge i creador (més endavant seguirem aquesta pista), aquesta aventura d’horror gòtic, nascuda de la ploma d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), encarna, com cap altra de les viscudes per Holmes en els 56 relats i quatre novel·les que va protagonitzar, una de les màximes del polièdric investigador: «Quan s’ha eliminat l’impossible, el que queda, per més que sigui improbable, ha de ser la veritat». A aquesta aplicació de la lògica i la raó, acompanyada d’una perspicaç observació, una mica d’intuïció i l’ús del mètode científic, connectava la seva privilegiada xarxa de neurones per «anar desprenent els fils de l’embolicada troca» dels enigmes, citant una de les frases favorites de Watson, amic, confident i narrador. Perquè, com el mateix Sherlock diu, «la meva feina consisteix a saber el que els altres no saben».  

Entre fantasmes

‘El gos dels Barkerville’, publicada per entregues entre 1901 i 1902 a la revista ‘The Strand’, és clar exemple de ‘whodunit’ (contracció anglesa de ‘Qui ho ha fet’), varietat de la novel·la policíaca que arribaria al seu zenit en l’edat daurada del gènere a Anglaterra, a partir dels anys 20. I ja mostrava bé aquesta novel·la l’obsessió per la cosa paranormal del autor, accentuada per la mort d’un fill a la Primera Guerra Mundial, amb qui va intentar contactar a l’altre vida. Un Conan Doyle que creia en fantasmes i fades, bolcat en sessions d’espiritisme i hipnotisme, intentant, segons ell, amb èxit, parlar amb espectres.

 

Tornant a ‘El gos dels Barkerville’, com recull Peter Costello a ‘Conan Doyle, detective’ (Alba), el novel·lista va escriure a la família sobre la seva gestació. «Aquí [a Dartmoor] hi som el Robinson i jo, a la ciutat més alta d’Anglaterra, explorant aquests erms per al llibre de Sherlock Holmes. Penso que es vendrà molt bé; per cert, ja gairebé n’he escrit la meitat. Holmes està en millor forma que mai i l’argument, idea de Robinson, per cert, és realment intrigant». 

Bertram Fletcher Robinson, periodista, amic i futur director de ‘Vanity Fair’, va ser qui li havia parlat de la llegenda d’un detectiu fantasmal que des del segle XVII, cada aniversari de la mort de Richard Cabell, que es creia que havia venut la seva ànima al dimoni, udolava sobre la seva tomba i recorria l’erm. I en aquesta llegenda es va inspirar Conan Doyle: Holmes i Watson acudeixen a la mansió dels Baskerville per investigar la mort de Charles Baskerville, el cos del qual es va trobar als erms de Devonshire al costat d’unes empremtes gegants de gos, i per vetllar per l’hereu, que rep una carta amenaçadora. La saga familiar sembla maleïda des que dos segles abans un gos infernal va matar el malvat Hugo Baskerville, que abusava d’una camperola.   

Amb aquesta novel·la, l’escriptor tornava a Sherlock. Tan fart n’havia acabat que el 1893 l’havia matat a ‘El problema final’, fent-lo desaparèixer a les cascades Reichenbach (a Suïssa) junt amb el seu etern enemic, James Moriarty. Però els fans es van enfadar molt i una dècada després cedia a les pressions, i a la temptació d’una bona compensació econòmica, i el reprenia amb ‘El gos dels Barkerville’, tercera novel·la protagonitzada pel seriós detectiu, tot i que cronològicament anterior a la mort del personatge. 

La resurrecció definitiva seria el 1903, quan al relat ‘L’aventura de la casa buida’ (o deshabitada, segons les traduccions) reapareixia després d’un lapsus de tres anys (anomenat ‘el gran hiatus’ pels holmesians) durant el qual tots el van creure mort, tant en la ficció com al món real.   

«Si alguna vegada me n’he cansat és perquè és un personatge sense matisos. És una màquina de calcular», apuntava Conan Doyle en la seva autobiografia. En boca de Watson: «la màquina de raonar i observar més perfecta que el món ha vist». Però els motius del cansament de l’escriptor eren més mundans i tenien a veure amb la gelosia. L’havia creat el 1887, a ‘Estudio en escarlata’, que va escriure mentre s’avorria a la solitària consulta d’oftalmòleg que va obrir després d’anys embarcat com a metge en baleners i barcos des de l’Àrtic a l’Àfrica. Sherlock va arribar a captivar tant els lectors de l’època que li enviaven cartes com si fos de carn i ossos. La fama del fill va créixer fins a eclipsar el pare, que volia ser més conegut com a novel·lista històric (de la seva imaginació en sorgiria, sense anar més enllà, ‘El món perdut’) i no només com a creador de Holmes. 

Notícies relacionades

Leonard Cohen i ‘Hallelujah’, de la mística a l’orgasme

François Villon, el poeta criminal que fascina amb els seus versos

Inspirat en el professor Joseph Bell, que Conan Doyle va admirar mentre estudiava Medicina a la Universitat d’Edimburg, Sherlock és egocèntric, vanitós i petulant, i addicte a les injeccions d’una solució de cocaïna al 7% (una cosa a l’ordre del dia en la societat victoriana), que, diu, l’ajuden en els seus raonaments. I, com enumera l’escriptor Pierre Lemaitre al seu ‘Diccionario apasionado de la novela negra’ (Salamandra), «hiperactiu i queixós al mateix temps; agressiu; misogin; fred; narcisista i hermètic, és un individu complex, i per què no dir-ho, summament antipàtic». 

Persona grata

Tot cert i, tot i això, el mestre de la disfressa, culte i aficionat a la boxa, l’esgrima i el violí, «de mirada aguda i penetrant [...] i nas, fi i aguilenc», com el descriu Watson, no ha deixat de fascinar el gruix dels mortals equipat amb la gorra ‘deerstalker’, la pipa i la lupa. Ja ho va dir Guillermo Cabrera Infante: «Sherlock Holmes és a la novel·la policial el que Hamlet és al teatre: tant se n’ha dit, se n’ha escrit i s’ha admirat el personatge que s’ha convertit en persona grata».