LA GRAN CITA MUSICAL
Fever Ray, una festa al marge de les normes al Sónar

Cap al 2013, gairebé una dècada abans dels debats sobre el ‘Motomami world tour’, aquell cèlebre duo synthpop suec anomenat The Knife va causar divisió en el Primavera Sound amb el seu concert en defensa, el títol del disc ja avisava, de ‘Shaking the habitual’ (‘Sacsejant l’habitual’): qualsevol idea d’autenticitat musical saltava per la finestra i ballarins i il·luminació cobraven protagonisme.
Aquell grup és història, però el seu cinquanta per cent, Karin Dreijer, continua mantenint viva la seva flama musical i intel·lectual amb el projecte personal Fever Ray, que a la matinada de divendres a dissabte vam poder veure en viu a l’escenari SonarPub. Sense arribar a la teatralitat extrema de què parlàvem, els concerts de presentació de ‘Radical romantics’, disc de dissecció ballable de l’amor, són pura fantasia, tant pel que veiem en escena com pel so que emergeix d’aquesta.
Notícies relacionadesD’entrada, Dreijer apareix en escena no amb roba de carrer, sinó com l’espècie de rata d’oficina mig zombi que protagonitza el vídeo de ‘What they call us’, també tall d’obertura després d’una de breu intro. Coneguda (o millor, conegudi) per modular la seva veu en formes de vegades andrògines, de vegades extraterrestres, Dreijer es fa acompanyar per dos coristes que ajuden a recrear els timbres vocals més inagafadissos, a més de servir de suport en lentes coreografies pròpies d’un xou de varietats somiat per Lynch. Dos artistes excel·lents, Romarna Campbell i Minna Koivisto, persona no binària, s’encarreguen respectivament de la percussió i la part més electrònica, incloent-hi el tret de ‘samples’ en directe.
Al principi, ni tan sols la fascinant dramatúrgia ni cançons com ‘New utensils’ o ‘When I grow up’ van servir perquè bona part del públic deixés de parlar o fins i tot donar l’esquena a l’escenari. Però pel que sembla, a poc a poc la majoria dels assistents van començar a adonar-se del que s’estaven perdent, i quan Dreijer i la seva banda gens habitual van començar a remarcar l’element ballable amb ‘To the moon and back’, allò va anar agafant forma de festa respectuosa. ‘Shiver’, aquesta remescla d’‘I’m not done’ o, sobretot, el drama ‘trance’ de ‘Carbon dioxide’ ens van portar de viatge a la lluna sense opció de retorn.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Entre el dolor i la nostàlgia
- Recomanacions «Dinar de 10»: els elogis al millor restaurant de Cornellà de Llobregat, segons Tripadvisor
- Temps Com controlar la temperatura de casa? Com dormir? Sis consells davant les onades de calor
- Portal de transparència Artur Mas, l’expresident que més gasta
- Mor una treballadora del servei de neteja municipal de Barcelona en plena onada de calor
- Els efectes de la dana L’Audiència de València confirma investigar l’excap d’Emergències
- Investigació El TSJ d’Extremadura veu frau de llei en l’aforamentde Gallardo
- El Govern de Mazón xifra el pla de reconstrucció en 29.000 milions
- Moviments precongressuals Gamarra deixa la secretaria general del PP però seguirà en la direcció
- La fuga d’agost del 2024 Sallent reconeix que els Mossos no van sospesar la fugida de Puigdemont