La Zowi: «Ser una icona, pel que fa a pensament, no està remunerat»

La Zowi ha passat de ser la Reina del trap a la Reina del Sur. ¿Volia mostrar que el seu ventall és molt més ampli?

Això del ventall és una cosa que sempre he demostrat. Se’m posa molt en el trap perquè és amb el que vaig començar i és una cosa molt pròpia de la meva música. També perquè hi ha poques dones que facin trap, sobretot a Espanya. Això de la Reina del Sur és una mica pel que representa [personatge de llibres i sèries]: una dona independent, lluitadora, que ha passat per una vida complicada i, al final, acaba triomfant. Una dona amb poder i que porta el seu propi negoci. Amb això em sento identificada. ¡Ah! I en un món d’homes.

¿El trap com a moviment i escena continua bategant?

Jo faig trap perquè per a mi és una actitud. Era d’esperar que a Espanya, al ser una cosa totalment americana, fos com una moda passatgera. Noto com el trap va canviant i evolucionant cap a altres gèneres i es va quedant més a una banda. Jo quan vaig començar ho vaig fer perquè em bategava a mi. És una manera de sentir-me molt còmoda i poder expressar el que és La Zowi. Ho faig 100% perquè em representa i perquè m’identifica. I és millor si no està totalment en auge perquè em sento més còmoda. 

Ha fet una evolució quant al so, és un disc menys ‘punk’. ¿Sent que ha de canviar, evolucionar?

Potser sí que sento una mica de pressió social pel que és evolucionar, professionalitzar-me més... Perquè a mi realment m’agrada el ‘punkisme’. Però en el so i en tots els àmbits de la vida està bé evolucionar. A mi mateixa m’agrada escoltar un disc que es pugui punxar bé, se senti bé, és una qüestió de qualitat. Però l’essència la segueixo sentint com una cosa orgànica, una cosa punk, una cosa que continua sortint del cor i sense gaires intencions... Al que li agradi bé i al que no, no. Treballo de cor.

¿En aquesta evolució ha dubtat a canviar o suavitzar l’essència que es concreta en el seu crit de presentació: «¡La Zowi, puta!»?

M’ha passat pel cap perquè l’objectiu és que més gent vulgui i entengui la meva música. Però, realment, si ho fes perdria l’essència de La Zowi i, al final, el que li agrada a la gent és això. No crec que sigui el que els meus fans esperen ni és el que jo sento. Passarà abans que hi hagi més gent que entengui la meva música i s’acostumi a un llenguatge explícit que que jo el suavitzi, la veritat.

A la portada del disc es veu La Zowi que acaba d’apunyalar algú. ¿Amb qui o amb què ha acabat?

És molt ambigua, aquesta portada. Per a mi significa el renaixement. El punyal pot fer referència a cops baixos que m’hagin donat en el passat. I que jo ara ja tinc el punyal a la meva mà, que tinc el control de la meva vida... I la sang no l’atribueixo a un crim, sinó a un renéixer, a un començar de zero. També pot representar el passat, la lluita i el que he pogut passar en la meva vida. 

Aquest disc l’ha creat en un període de canvi vital important amb, per exemple, canvis de residència. ¿Creu que ha influït, això?

El canvi ha sigut molt important des que he nascut. La meva mare era un cul inquiet. Estic acostumada a cada 3-4 anys moure’m. Però sí, clarament han passat moltes coses en aquest temps, fins i tot a nivell mundial amb la pandèmia. Amb el que ha passat tots hem fet un creixement personal important. 

¿S’ha fet més gran la distància entre la Zoe i La Zowi?

Pot ser. Pot ser que amb el temps hagi dissociat més i abans estiguessin més barrejades. Però al final La Zowi soc jo, escric les meves lletres, el personatge ve de mi, la meva mare que m’ha parit reconeix La Zowi dins de la Zoe... Però continua sent un àlter ego. 

Un dels missatges més contundents de l’àlbum és el de La Zowi independent quant a l’amor, mostrant-se com algú que ja ha deixat de confiar completament en els homes. ¿Tenia clar que que volia ressaltar-ho?

Em va sortir sol. Ho lligo molt a la meva independència, a aprendre a viure sola, portar totalment les regnes de la meva vida, la soledat com a projecte de vida... I respecte als homes, intento no generalitzar gaire, però sí, a la solteria almenys. Al sentir-me emocionalment i econòmicament i en tots els aspectes independent. Això sí que és una cosa que em venia de gust ressaltar i transmetre. La vida es regeix molt en la vida en parella, jo mateixa he estat en parella molts anys, i, de sobte, sentir aquesta independència... És una cosa que es veu com a dolenta i, realment, per a mi és una sensació més de poder que de fracàs. 

Sempre li ha agradat estar al dia dels joves, del que es cou. ¿S’ha adonat del que ha arribat a influir?

És una cosa de la qual costa adonar-te’n. De vegades sents paraules i penses: ‘juraria que això m’ho vaig inventar jo’. Però sí que no puc negar que sento que he inaugurat a Espanya aquest moviment. Si jo no hagués existit hauria passat igualment, però sí, ho noto en moltes coses. Sobretot el que hem transmès és això: que érem xavals qualssevol, de carrer, de barri, sense res, i ens vam posar a fer música i vam acabar creant un moviment. El fet de dir: ‘M’hi atreveixo i ho faré’. 

Fa quatre anys va dir en una entrevista amb aquest diari que se sentia sola en això. ¿Continua igual aquesta sensació?

Em continuo sentint sola però a un altre nivell. Sí que penso que pel que fa a moviment ja som unes quantes, i si ho veus a nivell mundial hi ha un munt d’artistes. Van sortint. Sí que és veritat que sento que a Espanya, com en la indústria en general, hi ha individualisme i una competitivitat que et fa sentir una mica sola. Cada vegada surten més xavales que s’expressen com jo, transmeten el mateix que jo, però no per això estem unides, la veritat. Ni per això tenim contacte. I això crec que fa falta madurar-ho una mica. No em sento de cap manera sola com abans, ja no sento la necessitat de deixar de dir certes paraules... Perquè cada vegada hi ha més gent que sent la necessitat d’expressar-se així, amb llibertat, però sí que després sembla com que no ens coneixem. I tampoc som tantíssimes com per no tenir-nos identificades. 

Notícies relacionades

Multimèdia | Bad Gyal, referent cultural de la generació Z

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

¿Com conviu amb la responsabilitat de ser una icona?

És de les parts que més m’agrada del que faig. El que preval de mi no són els meus números, sinó que soc un personatge més extens. No et diré que soc una llegenda, però sí que faig un tipus de música diferent de la més comercial, més ràpida... Això em dona un respecte que em dona molta força i que m’agrada molt tenir. Hi ha molta gent que em coneix més pel personatge que soc o pel moviment que he ajudat a crear que per la meva pròpia música i això, parlant en plata, és més difícil de cobrar. Ser una icona o una imatge pel que fa a pensament, moviment, no està remunerat. El pes és que jo sento que he donat la meva vida, la meva llibertat, el ser una persona qualsevol...