Crítica de ‘Reinfield’, una comèdia de terror embolicada i excessiva amb un Nicolas Cage desaprofitat

‘Reinfield’, la pel·lícula de Chris McKay (‘Batman’, ‘La Lego pel·lícula, La guerra del mañana’) sobre la relació entre Dràcula (Nicolas Cage) i el seu fidel servent (Nicholas Hoult), té un punt d’oportunitat perduda, de proposta que amb poc podria estar molt millor. Té coses molt estimulants. La primera, per descomptat, la presència de Nicolas Cage a la pell del mític vampir. Una altra, la seva aposta en ferm per la comèdia de terror. I una tercera, la seva celebració deliberada i joiosa de l’excés: és barroca, grotesca i violenta.

Notícies relacionades

¿Per què Bob Esponja et fa feliç?

Teoria i sàtira de l’amistat

No obstant, tant el guió com l’execució sabotegen aquests encerts. Al guió li sobren recursos comuns i explicacions (tota la part del grup de teràpia, per exemple, és repetitiva i agònica), i li falta una cosa essencial: gràcia. No n’hi ha gaire ni en els personatges, ni en les situacions, ni en els intents de gag. És aquest un altre d’aquests casos en els quals es creu que l’excessiu és divertit en essència, quan no és així. I els canvis de to del relat no sempre funcionen.

Quant a l’execució, l’aposta per aquest mateix excés en el muntatge i el so (l’ús de les cançons és terrible) embolica la pel·lícula. És impossible saber si les escenes d’acció estan ben rodades o coreografiades perquè el muntatge és caòtic i accidentat. És impossible disfrutar d’aquesta celebració de la desmesura perquè no hi ha manera de retenir les expressions/explosions de deliri, horror o gore. I tot i que el seu ‘look’ és increïble i cada vegada que la càmera se li acosta a la cara se sent la promesa d’un Dràcula per al record, és evident que Nicolas Cage està desaprofitat.