Entrevista

Natos i Waor, de la casa okupa al Sant Jordi: «El patiment crea l’art i les ganes de protestar»

Natos i Waor, de la casa okupa al Sant Jordi: «El patiment crea l’art i les ganes de protestar»
  • L’exitosíssim duo del rap en espanyol actua aquest divendres per primera vegada al gran pavelló barceloní, on presentarà el seu últim disc, ‘Luna llena’. Una parella, la formada a Madrid pels joves Gonzalo Cidre i Fernando Hisado, que acumula més d’una dècada sotmetent llistes de ‘streaming’ i conquerint escenaris cada vegada més grans des de la més absoluta independència.

7
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿A què respon el canvi de so del seu últim àlbum, ‘Luna llena’?

Natos: En cada nou treball hem intentat explorar una mica nous sons i veure on és el límit. Al final el que ens agrada és fer música i, per molt que siguem rapers, mola experimentar una miqueta; si no, t’avorreixes de fer sempre el mateix. 

Han basat la seva carrera a fer cançons que són cròniques de joventut. ¿La seva vida actual els dona per continuar esprement-ho?

Waor: Sí, perquè continuem portant una vida bastant intensa, almenys a estones. Sentir emocions fortes cada poc inspira. La nostra vida encara és prou interessant per explicar-la i que sigui entretinguda.

¿El rap té edat, data de caducitat?

Waor: Encara no hi ha rapers que s’hagin jubilat, per dir-ho d’alguna manera. N’hi ha que el públic els ha decidit jubilar. No hi ha cap raper de 60 anys que continuï vivint de la música, però perquè el rap no té tants anys a Espanya. Crec que no té edat ni data de caducitat. Almenys en el nostre cas, tot i que continuem fent cançons de rap estricte, en ocasions seria avorridíssim fer només una cosa sempre. Ens agrada provar, divertir-nos i tornar als orígens amb ganes.

Natos: Crec que cal ser conseqüent i que la música que facis vagi d’acord amb la teva vida i amb la teva edat. Veure un paio de 50 anys amb família parlant de ‘flow’ i coses així és una mica ridícul. Com el senyor Burns amb l’‘skate’.

En la seva música sembla que el cor estigui guanyant terreny a la seva habitual fanfarroneria.

Natos: Sí, pot ser que ara estiguem traient més el costat de les emocions. Quan ets més jove tens més la necessitat de demostrar que ets el millor i el més xulo, i potser ara s’ha obert pas més l’altre costat. Però crec que, tot i així, hi ha un equilibri.

El 2018 tenien 500.000 subscriptors a YouTube i 400.000 oients a Spotify. Ara, a Youtube tenen gairebé el doble i a Spotify quatre vegades més. ¿Es guanyen la vida el doble de bé que fa 4 o 5 anys?

Natos: Probablement, sí. Però no parem gaire atenció a aquestes xifres. És un termòmetre que mesura molt més la realitat veure la gent que està disposada a pagar una entrada per anar a veure’t als concerts. Si tens un tema d’èxit o una col·laboració amb algun artista molt ‘pegao’ pots tenir l’hòstia d’oients mensuals... Però després he vist molts casos que vas als seus concerts i fa una mica de pena, perquè es basen en un ‘hit’ que ha sonat molt a la ràdio o una cançó que ha sonat a TikTok… Això no es transfereix al món real.

Esmenta TikTok. ¿Què opinen de la plataforma en relació amb la música?

Natos: Malgrat que no és el nostre mercat, m’alegro que existeixi, perquè ho veig una mica com quan va sortir Youtube per a nosaltres, que va ser un aparador perquè el públic conegués nous artistes sense que haguessin d’estar impulsats per la ràdio o perquè un senyor amb vestit i corbata decidís que eres el teu el que havia de sonar.

Han tingut una carrera sostinguda i ascendent... I no paren de créixer.

Waor: Hem tingut una moguda imprescindible que és: constància i esforç. En l’inici d’una carrera són molts els factors a tenir en compte: el talent, la sort... Però quan ha passat més d’una dècada i la cosa només ha fet que anar cap amunt... El percentatge de culpa que té l’esforç és més elevat que qualsevol altre factor. Nosaltres no sabíem què seria de la nostra vida, no teníem on caure morts, i quan aquest tren va passar hi vam pujar i vam dir: «d’aquí no en baixem». I hem mantingut aquesta mentalitat.

Actualment hi ha una talentosa nova generació de rap en espanyol. ¿Tenir referents d’èxit com vostès hi ha ajudat?

Natos: És molt important en qualsevol disciplina tenir un exemple que et faci adonar que és possible arribar als teus objectius. Però en cap cas això treu el mèrit als xavals que estan sortint ara que si són on són, girant i omplint sales, és perquè s’ho han guanyat i ho mereixen.

¿Què creuen que ha passat perquè el rap arribi ara a tanta gent, ompli sales, pavellons...?

Natos: D’una banda, els nanos tenien aquesta necessitat de no escoltar simplement el que els estaven posant a la ràdio, sinó una cosa que també els transmetés i s’hi identifiquessin. Després, hi ha el creixement de la cultura. És a dir, no veig que la resta d’artistes siguin competència, sinó que tots fem que aquesta moguda creixi. Que surti un nano nou que sigui la polla i a la gent li encanti ens ha d’alegrar a tothom. Perquè que l’escoltin a ell no significa que deixin d’escoltar-nos a nosaltres, sinó tot el contrari.

Vostès van començar als parcs i en cases okupes, on van poder desenvolupar el seu treball. ¿Quina importància té que aquests teixits associatius continuïn bategant a les ciutats?

Natos: En el nostre cas va ser clau. Vam tenir un lloc on poder anar, treballar, estar envoltats d’altres xavals que estaven fent el mateix i allà vam tenir l’oportunitat d’ensenyar el nostre treball a la gent. I els estarem agraïts tota la nostra vida.

«‘Crecimos en los 90, barrios olvidados fuera de la M30’», canta Natos a ‘Los 90’. ¿Ha millorat la cosa?

Natos: Només cal veure com està el centre de les ciutats, no només Madrid, i com estan els carrers dels barris, fets una merda. Es cuida sempre més el centre que la perifèria. Sembla que als que governen els és igual la gent amb menys poder adquisitiu. Però crec que dels barris és d’on surt el talent, i del patiment és des d’on es crea l’art, les ganes de protestar i demostrar que tu no ets menys que ningú.

¿On acaba la seva ambició?

Waor: Jo firmaria estar com estem ara per sempre. No em cal ser estrelles mundials, fer gires pels Estats Units... Si arriba, benvingut sigui, però no és el nostre objectiu. Si només ets feliç sent el número u no seràs feliç mai. És clar que en volem més, però amb calma i sense ser una ambició tòxica.

Aquest divendres actuen per primera vegada al Palau Sant Jordi. Quan van sortir a la venda les entrades per a la gira van haver de defensar el preu que hi van posar. ¿Fins a quin punt intervenen en això?

Natos: El preu de les entrades el posem nosaltres, a excepció de si ens contracten per tocar, malgrat que, tot i així, intentem que no es passin. I som conscients que el xou que nosaltres oferim val més que el que demanem, però també sabem l’esforç que suposa per a una persona normal treure 30-40 euros de les seves despeses del mes per dedicar-los a anar a un concert. Procurem ajustar-lo al màxim, però fer una producció com les dels nostres concerts és summament car. Portem un equip enorme de gent, el lloguer de tots els elements per poder portar el xou a terme és molt car... I el que tampoc pot ser és fer un concert i perdre-hi diners. Llavors cal buscar l’equilibri.

Sembla que la ‘moda’ de les zones VIP als concerts va a més, i això desperta queixes dels fans. ¿Quina política segueixen vostès amb això?

Natos: En els concerts que organitzem nosaltres no ho fem mai. No ens agrada que el públic estigui segregat ni que un paio que tingui més poder adquisitiu tingui un millor lloc només per això. Crec que és millor l’interès, fer cua hores abans a la porta... Això té més valor que pagar 20 euros més.

Ja són més de 10 anys junts... ¿No estan farts l’un de l’altre?

Notícies relacionades

Natos: Hem tingut molta sort d’haver-nos trobat. És veritat que passant tant temps junts, el més normal seria que n’estiguéssim fins als ous, que no paréssim de discutir... Però no és així de cap de les maneres. Amb el pas dels anys ens entenem millor.

Waor: La clau és com ens parlem l’un a l’altre. Més enllà del carinyo i el que hem viscut junts, de vegades amb una persona amb qui parles cada dia és fàcil en un moment donat no tenir les paraules adequades. I nosaltres sempre ens hem tractat amb respecte i carinyo tot i no opinar el mateix sobre un tema. No recordo l’última vegada que ens vam parlar malament, però deu fer moltíssim temps.